Marc Aureli és considerat un dels principals filòsofs de l’estoïcisme romà. I sí, també va ser un dels seus grans emperadors. Va regnar l’imperi del 161 al 180 dC.
Ens podem fer una idea de com era físicament si veiem la pel·lícula Gladiator. El seu paper va ser interpretat per Richard Harris. El podem veure en un turó observant la batalla inicial. El del seu fill Còmmode és interpretat per Joaquin Phoenix, i el del general fictici Màxim Dècim Meridi, per Russell Crowe.
Era tot el contrari a una persona que posposa les tasques. Una persona que procrastina posposa les tasques. Ben al contrari, era un ferri defensor d’aprofitar el present, sense dilació i, sobretot, de fer-ho d’acord amb la virtut. També tenia una enorme capacitat de mantenir la serenitat davant l’adversitat, aspecte que comparteixen tots els estoics. Ben segur que va adquirir aquesta capacitat durant els alts i baixos del seu regnat. Quan regnava és quan va començar la Pesta Antonina, la qual, segons algunes estimacions va matar, en algunes àrees, fins a un terç de la població. L’exèrcit va quedar debilitat i els enemics van aprofitar atacar contínuament les fronteres de l’imperi. Marc Aureli va dedicar els seus darrers catorze anys ocupat en les anomenades Guerres Marcomanes contra les tribus germàniques.
Els seus escrits, especialment les “Meditacions”, són considerats com una de les obres fonamentals de l’estoïcisme i avui en dia continuen sent textos d’estudi. Podem trobar-hi reflexions com la següent: “Cada cosa ha nascut per a alguna cosa: el cavall, la vinya… De què t’estranyes? També el Sol dirà: ‘He nascut per a determinada tasca’, i els restants déus. I tu, per a què?, per a gaudir? Mira si aquesta idea se sosté.” Per a ell, cadascú ha de fer les coses que li toca fer. Deixar de fer el que et toca, o posposar-ho per a “més endavant”, no té cabuda en la seva forma de veure la vida.
La procrastinació es pot definir com l’acció o hàbit de deixar per a més endavant accions o activitats que s’han d’atendre per d’altres de més irrellevants i agradables. Que una persona procrastini no implica que sigui un mandrós. Seria un mandrós si deixa de fer una tasca per posar-se a veure Netflix, però no ho és quan deixa de fer una tasca per posar-se a fer-ne una altra que, sovint, pot arribar a ser més pesada o complexa. Aquesta actitud és deguda a problemes més complexos que la mandra, com per exemple ansietat, temor al fracàs, o manca de motivació.
Etimològicament, el terme prové del llatí “procrastinare”, posposar fins demà, i del grec “akrasia”, fer alguna cosa en contra del nostre judici. Quan procrastinem, sabem que ho estem fent. I sovint sabem que no ens convé fer-ho. En certa manera, és una “decisió” irracional.
Segons el psicòleg William Knaus, hi ha certes característiques de personalitat que potencien la procrastinació. Així, les persones que tenen por de fracassar utilitzen l’ajornament com un mecanisme de defensa. En alguns casos, pot ser que tinguin una pobra imatge de si mateixos, i en altres casos, com els hi passa als perfeccionistes, pot ser que tinguin uns estàndards propis massa elevats. També hi ha persones que tenen por de les conseqüències de l’èxit, com ara l’augment de responsabilitats o d’expectatives. Un altre perfil és el de les que se senten aclaparades amb la planificació i l’organització del temps, procrastinant com a resposta a una sensació d’impotència. En altres casos són perfils amb una baixa tolerància a la frustració. Aquestes troben difícil mantenir l’esforç en tasques que no ofereixen gratificació immediata o que són massa desafiants. I en altres casos, són pessimistes que necessiten un estat d’ànim perfecte per ser eficients, portant-lo a posposar les tasques en espera d’una millor ocasió. De vegades, la procrastinació pot arribar a ser un símptoma d’una condició com la depressió o el TDAH.
La procrastinació pot tenir conseqüències negatives importants per a les persones. Per exemple, un estudiant pot esperar al darrer moment per posar-se a estudiar, o algú que ha de fer la renda, al darrer dia per presentar-la. Quan es converteix en un costum, pot portar a la dependència de certs estímuls com els de navegar per Internet, sortir de compres o menjar de forma compulsiva.
Com ho evitem? Primer cal ser conscient del problema. Adonar-se i acceptar que un té un problema de procrastinació és el primer pas per canviar el comportament. Això implica observar i reflexionar sobre els hàbits d’un mateix, reconèixer els patrons de postergació i entendre les conseqüències negatives que aquests comportaments tenen en la vida personal i professional. De fet, molts estudis indiquen que la procrastinació s’associa a baixos nivells de consciència. Així, activitats com el mindfulness poden ser una bona forma d’evitar-la.
Quan en som conscients, es pot fer una llista de tasques per a l’endemà. D’aquesta manera podem reduir l’ansietat associada a no saber per on començar i evitem perdre temps decidint per quina tasca començar. Aquesta planificació ha d’incloure l’establiment d’objectius específics i realistes i no ser una llista dels desitjos.
Una altra cosa que pot ajudar és dividir les tasques en tasques més petites. Les grans tasques poden semblar aclaparadores i pot ser difícil saber per on començar. Completar petites tasques proporciona un sentit d’assoliment i pot incrementar la motivació per continuar.
També podem recórrer a eines per prioritzar les tasques. Un exemple és la matriu d’Eisenhower, la qual divideix les tasques en quatre quadrants: important i urgent, important però no urgent, no important però urgent, i no important i no urgent.
Marc Aureli ens ensenya que el temps és un recurs que no retorna i que la procrastinació és una renúncia a aquest bé preciós. Una de les seves reflexions diu així: “És vergonyós que en una vida en la qual el cos no es rendeix, la teva ànima es rendeixi a la primera”. Aprenguem d’ell. Encarar les nostres tasques amb una mentalitat proactiva i enfocada pot transformar no només el rendiment personal sinó també la nostra satisfacció general amb la vida. Així, en lloc de cedir al desig de postergar, podem optar per actuar amb propòsit i determinació, abraçant cada moment com una oportunitat per viure plenament i virtuosament.