Heus aquí que una vegada hi havia una casa embruixada. Era molt espaiosa, estava ben situada i la llogaven per molt pocs diners. Però ningú volia anar-hi a viure. Feia molt de temps que estava buida. Com altres abans, els últims inquilins que s’havien atrevit a passar-hi la nit, van sortir corrents després de sentir repicar cadenes i veure el fantasma d’un vell marcit. Un dia va arribar el filòsof Athenodorus a la ciutat. Intrigat pel preu tan baix que demanaven per ella, va preguntar el motiu. Li van explicar les històries que envoltaven la casa. Tot i això, va
El Petit Príncep, parlant a les roses: “Sou boniques, però esteu buides —va continuar dient—. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la seva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he sentit queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la
