Hi ha espais sorollosos i espais silenciosos. I hi ha espais que conviden al silenci. Alguns necessiten una persona per aconseguir-ho. Com la bibliotecària que ens rebia de petits amb un “shhhh” i un dit als llavis. Era un guardià del silenci que ens recordava que la quietud era un bé comú i el soroll una agressió col·lectiva. Amb els anys, però, moltes biblioteques han suavitzat la norma, han afegit zones de treball en grup i han acceptat el murmuri. Altres espais aconsegueixen el silenci sense cap ajuda externa. Quan entrem en una catedral sentim que la conversa s’apaga sola,
Vet aquí una vegada un vell fuster casat amb una noia de divuit anys a qui no deixava sortir de casa per gelosia. A la casa també hi vivia un estudiant aficionat a l’astrologia. Un bon dia, l’estudiant va convèncer el fuster que els astres li havien dit que hi hauria un diluvi i que, per salvar-se, havia de penjar tres botes del sostre on es podrien refugiar. Les va penjar, es va ficar en una d’elles i es va quedar adormit. L’estudiant i la noia van passar la nit plegats. A mitjanit, un ajudant de l’església es va apropar
