En una masia tindrem olors de fusta vella, calç i pols mineral, humitat, restes de fum de llar de foc, gra, palla i terra. En una casa a la platja, en tindrem de sal marina, de fusta inflada per la humitat, de rovell metàl·lic, de teixits humits i, si fa dies que està tancada, d’una lleugera floridura. En una cabana de muntanya, de resina de pi, de fusta seca, de fum de llar de foc, de terra i fullaraca i d’aire fred i net. En unes golfes, de pols acumulada, de paper vell, de teles antigues, d’aire estancat i de metall antic.
Sovint en tenim prou amb l’olfacte per saber en quina mena de casa ens trobem. La fusta emet terpens i aldehids a mesura que envelleix. Ens pot dir molt dels anys que té un habitatge. El fum de la llar de foc impregna les bigues i ens pot parlar de l’activitat que s’hi ha dut a terme. El sòl aporta olor de terra mullada i ens fa entendre que estem enmig de la natura. Els vells llibres alliberen furfural i vanil·lina quan la cel·lulosa es degrada, deixant una olor lleugerament dolça que ens porta al passat. Els teixits naturals acumulen àcids grassos oxidats i ens parlen dels cossos que els han tocat.
Cada material deixa una empremta química. No és només una qüestió de net o brut, sinó de processos: oxidació, degradació lenta, intercanvi amb l’ambient. L’olfacte capta aquestes transformacions invisibles i les converteix en informació.
En un pis modern notarem una olor més neutra, més homogènia: detergents, pintura recent, moble nou, aire renovat. Materials industrials —pladur, PVC, alumini, taulers encolats— que no absorbeixen ni respiren de la mateixa manera.
Tot i el menor grau de confort que tindrem en una casa moderna, ens sentim a gust en les cases antigues. El nostre cervell està acostumat a materials naturals. Durant mil·lennis hem habitat entorns de fusta, terra, pedra i fibres vegetals. Els compostos volàtils que emeten no ens són estranys. Formen part del paisatge químic en què ha evolucionat el nostre sistema olfactiu.
Si escoltéssim els nostres instints, ens adonaríem de l’enorme passió que tenim per la naturalesa. El psicòleg i filòsof Erich Fromm primer i, posteriorment, el biòleg Edward O. Wilson, van proposar el terme biofília per descriure aquesta connexió que tenim amb la natura i també amb les altres formes de vida. I, tot i que sigui un terme relativament nou, el concepte és conegut des de fa molt de temps. Aristòtil, per exemple, ja parlava de “l’amor a la vida”.
Hi ha hagut molts estudis posteriors a Wilson que han demostrat que l’exposició a la natura i als seus elements pot tenir un efecte positiu en la salut mental i física, inclosos la reducció de l’estrès, la millora de la productivitat i el benestar general. No és només un tema de nostàlgia de temps passats.
Per altra banda, la variació ens resulta coherent. Una casa antiga no fa la mateixa olor al gener que al setembre. La humitat, la temperatura i la llum modifiquen subtilment el perfil olfactiu. L’olor canvia amb l’estació: més terrosa a la tardor, més seca a l’estiu, més intensa quan plou. Aquesta fluctuació ens connecta amb el pas del temps.
L’aire que respirem en una casa antiga no és neutre: és un aire que ha passat per superfícies poroses, que ha estat filtrat per fusta i pedra. Aquest intercanvi constant crea una sensació de profunditat, de capes.
També hi ha una dimensió cognitiva. Associem l’olor de fusta vella, de fum o de terra amb memòria, refugi, infància, continuïtat. L’olfacte està directament connectat amb les àrees cerebrals vinculades a l’emoció i al record. Una olor pot activar sensacions de seguretat sense que en siguem del tot conscients. Potser per això, malgrat els corrents d’aire i el fred a l’hivern, i la calor de l’estiu, moltes persones descriuen les cases antigues com a “acollidores”. No només per la llum o pels mobles, sinó perquè respiren.
No és estrany que els escriptors hagin utilitzat l’olor de les cases per parlar del pas del temps, de la decadència o de la memòria. Charles Dickens, a Great Expectations, descriu la casa de Miss Havisham com un espai tancat, polsós i amb l’aire carregat. No usa una llarga descripció química, però sí que insisteix en la pols, la foscor i la sensació d’abandonament. És una casa que no es ventila, on el temps s’hi ha acumulat.
Edgar Allan Poe, a The Fall of the House of Usher, l’olor és més explícita. Parla d’una “atmosfera peculiar” que envolta la mansió, una exhalació procedent de les parets i del llac estancat. “Un vapor pestilent i místic” que sembla emanar de la casa mateixa. Aquí l’edifici gairebé és un organisme.
Gabriel García Márquez, a Cien años de soledad, la casa dels Buendía està impregnada de clima tropical: calor, humitat, olor de terra i de matèria orgànica. Hi ha referències a la pols que s’acumula, a l’olor de pólvora, a les flors que omplen les habitacions, a la pluja persistent que transforma l’aire. No és una olor concreta i única, sinó un ambient espès, gairebé palpable, que forma part del realisme màgic. Quelcom que ens transporta a un lloc gairebé familiar, com quan entrem en una vella casa per primera vegada i tenim la sensació estranya que ja hi hem estat.