La força de l’onada va arrossegar a la Judith i a la seva taula de surf cap avall, fins a acabar atrapada a la sorra. Encara avui és capaç de recordar el color del fons, l’espuma blanca, el soroll sord i confús, la sensació de pressió al pit, el cor bategant, el moviment de la taula al voltant, la sensació de fred, cadascun dels pensaments que passaven pel seu cap… No sap el temps que va estar fins que va aconseguir tornar a la superfície, però li va semblar una eternitat. I segur que va durar molt, donada la quantitat de detalls que pot descriure de l’experiència.
El temps real i el temps que percebem no són iguals. Potser va estar dos o tres minuts i la percepció és de quinze o vint. Els humans no tenim un cronòmetre intern com el que tenen els nostres mòbils. Per percebre el pas del temps, el que fem és observar el que passa, dins i fora de nosaltres i ho comparem amb el que passa normalment. Simplificant molt, si passen moltes coses, creiem que el temps passa molt de pressa i si en passen poques, que passa molt a poc a poc. Si ho mirem en detall, comprovarem que el mecanisme amb el qual percebem el pas del temps és força complex, resultat de la interacció de molts processos: neuronal, fisiològic, cognitiu i emocional.
Si ho mirem des del punt de vista neuronal, i segons els estudis científics més recents, al cervell tenim dues àrees involucrades en la percepció del temps. La primera és l’àrea motora suplementària o AMS, encarregada de planificar i coordinar els moviments voluntaris. Quan, per exemple, volem agafar un got de la taula, aquesta àrea coordina el moment d’iniciar i completar cadascuna de les accions (avançar el braç, obrir la mà, etc.). Per permetre la seqüenciació temporal correcta de moviments complexos, com en aquest exemple, ha d’actuar com un rellotge intern que determina el moment adequat per cada acció. Si s’endarrerís o s’avancés algun dels múltiples moviments, acabaríem tirant el got a terra. La segona àrea és l’ínsula, encarregada de processar la informació sobre els estats corporals interns, incloent-hi tant la freqüència cardíaca com altres sensacions i emocions. En l’exemple, ajuda a monitorar i ajustar la força de la mà en resposta a la sensació de contacte amb el got, assegurant que no es caigui ni es trenqui. A més, integra les sensacions internes com el seu pes, ajustant en temps real la intensitat del moviment i la coordinació necessària.
L’ínsula també forma part del segon procés, el fisiològic. Així, si el cor batega més de pressa, o si hi ha més esdeveniments interns o externs, considerarà que el temps real està passant més a poc a poc.
Si ajuntem els processos neuronals i fisiològics, podem explicar per què el temps li passa més lent a la surfista. Estan involucrades tant estructures del cervell com del sistema endocrí. Per simplificar al màxim l’explicació, podem fer el símil del cervell com un conjunt d’ordinadors i el sistema endocrí com un conjunt de fàbriques que produeixen hormones. Quan detectem una amenaça, com quedar-nos atrapats per una onada, l’amígdala (un dels “ordinadors” del cervell) reacciona i envia senyals elèctrics a l’hipotàlem (una “fàbrica”), el qual produeix una hormona anomenada corticotropina. Aquesta hormona, posteriorment, activa la hipòfisi, la qual produeix al seu torn adrenocorticotropina. Aquesta hormona viatja fins a les glàndules suprarenals, les quals produeixen una hormona ben coneguda: l’adrenalina. Aquesta prepara al cos per a la resposta, augmentant la freqüència cardíaca, la pressió arterial i el metabolisme energètic. Quan augmenta, augmenta també l’excitabilitat neuronal de l’àrea motora suplementària (AMS), fent que els moviments de la surfista es tornin més precisos i coordinats. L’increment de la freqüència cardíaca i altres respostes metabòliques actuen com a senyals de comparació per a l’AMS, fent que el temps sembli que s’alenteix. Això fa l’efecte que té més temps per prendre decisions crítiques i ajustar els seus moviments de manera efectiva. Per altra banda, l’adrenalina també augmenta la sensibilitat de l’ínsula a les sensacions internes. Això i els mateixos estats interns (com la freqüència cardíaca) fan que cada moment sembli més llarg.
Els processos cognitius també juguen un paper important en la percepció del temps. Es creu que la percepció del temps també pot estar influïda per la quantitat i qualitat de records generats durant un interval de temps. Tots tenim l’experiència de sentir que han passat més dies, d’ençà que vam començar un viatge, que els dies que portem fora de casa en realitat. La gran quantitat de noves experiències fa que el cervell estigui molt ocupat processant molta informació, fent-li creure que està passant molt de temps. Això també passa retrospectivament. Un període de molta activitat i nous records fa que sembli més llarg que un període monòton en el qual diem “com passa el temps!”.
Els processos emocionals també són crucials en la percepció del temps. Esdeveniments amb una càrrega emocional intensa, sigui positiva o negativa, tendeixen a ser processats amb més detall i a ser emmagatzemats amb més precisió a la memòria. Això es deu a l’augment de l’activitat en regions cerebrals com l’amígdala i l’ínsula durant aquests moments. Poden ser moments de perill o moments de gran felicitat, com una proposta de matrimoni o el naixement d’un fill. Estats emocionals prolongats, com la tristesa o l’eufòria, poden distorsionar la nostra percepció del temps de manera general. Per exemple, quan estem deprimits, el temps pot semblar que passa més lentament perquè cada dia és percebut amb menys activitats i estímuls gratificants. Durant un període de dol, el pas del temps pot semblar més lent perquè l’absència de la persona estimada fa que cada moment sembli estancat en el dolor. Hi ha altres factors que hi poden influir, com les diferents cultures, les rutines diàries o l’edat. Els nens solen percebre el temps com més llarg que els adults, que poden sentir que el temps passa més ràpidament a mesura que acumulen més experiències.