El Camp Gran, la Torre Roja i els lletsoners de Vilamajor
Ara que ha acabat la restauració del campanar de Sant Pere de Vilamajor és un bon moment per descobrir-ne tots els secrets
Després d’un any veient el campanar de Sant Pere de Vilamajor envoltat de bastides, amb un equip de tècnics restaurant-lo de dalt a baix i de dins a fora, ha arribat el moment de tornar a donar a conèixer la història gairebé mil·lenària d’aquesta joia del romànic vallesà.
Estigueu atents al web vilamajor.cat de Sant Pere de Vilamajor o a l’Instagram de la Mongia de Vilamajor (@mongiadevilamajor), perquè aviat s’anunciarà com fer la visita guiada i descobrir la torre per dins, bé com tots els secrets que amaga. Us sorprendrà!
Mentre no arriba el dia, us proposo una ruta a través d’aquests camps verds i florits que ens han deixat les pluges del maig. Una ruta senyalitzada i coneguda, que gairebé ja no cal explicar: el sender del Camp Gran. La ruta, circular, comença i acaba a la Mongia de Vilamajor. Està senyalitzada amb marques blaves i no cal conèixer la zona per fer-la; només seguir la senyalització, que no té cap mena de pèrdua. Una ruta senzilla, per a tota la família, que podrem fer en tan sols una hora i quart. Veurem els camps dels veïnats de Canyes i el Pla, ben florits i verds. Una meravella!
Veieu aquells camps verds plens de flors grogues? Sabeu com es diu aquella floreta que s’escampa per arreu? És el Sonchus oleraceus, conegut a les nostres contrades com a «lletsó». Abans es collia aquesta planta per donar-la al bestiar, especialment als conills i també als burros, i potser per això també se la coneix com a «lletsó d’ase», «xicoia de burro» o «lletissó de ruc», entre molts altres noms sense cap relació amb els ases: dent de lleó, apagallums, cama-roja, llumenetes, pixa-llits, queixals de vella… És el que té ser una planta tan comuna.
Malgrat l’amargor de la seva saba, a la zona mediterrània també se l’ha utilitzat a la cuina, especialment en amanides. La melmelada i la infusió de les flors de lletsó s’utilitzaven contra el mal de gola, ensucrant prèviament la infusió amb mel i barrejant-la amb llet ben calenta.
El lletsó és també molt conegut entre la canalla (i no tan canalla) pel plomall del seu fruit, que forma un papus que a molts els agrada de bufar i veure com els pèls surten volant, planejant pel prat. De fet, quan puguem pujar al campanar, recordeu-lo, perquè és el protagonista d’una de les històries més desconegudes que amaga la Torre Roja. I sabeu per què és tan desconeguda? Perquè la gent de Vilamajor l’ha volguda mantenir en secret. Així que… shhh! Escolteu-la i que quedi entre nosaltres.
El lletsó creix a tot arreu: a les vores dels camins, marges de boscos, prats, erms, camps, jardins i entre les pedres dels murs de marge. I aquesta mania de créixer a tot arreu va crear un rebombori a Sant Pere de Vilamajor. Quin?
En Carles Ruiz-Cervelló em va preguntar un dia si sabia per què als de Sant Pere de Vilamajor se’ns deia «lletsoners». Jo vaig quedar estorat! No ho havia sentit mai. Ell tot seguit va afegir que tenia un llibre que em volia ensenyar. I dit i fet, va caure a les meves mans un recull enquadernat del setmanari Curiositats de Catalunya, que es va començar a publicar el 4 de gener del 1936 i només va durar fins al 30 d’octubre del 1937, qui sap si per culpa de la Guerra Civil.
En el número 2 del setmanari, editat l’11 de gener (Sant Higini) de 1936, a la pàgina 6 es resolia el misteri: els veïns de Sant Pere de Vilamajor es van adonar que havien nascut lletsons entre les juntes dels carreus del campanar. La paret, a l’estar plena de plantes, li donava un aspecte una mica descuidat i, si se les deixava créixer, les arrels aviat començarien a fer malbé el mur. El problema era que arribar allà a dalt no era cosa fàcil, ja que el mur era molt alt, molt més que cap escala que hi havia, i no s’hi podia accedir des de cap de les finestres. Tenien un greu dilema.
Tot d’una se’ls va acudir una idea que en aquell moment semblava genial. Als burros els encanten els lletsons! Així, doncs, van anar a buscar un burro. Des de les finestres de les campanes baixaren una corda i a baix la lligaren al coll del burro. Els de baix cridaren els de dalt: «Ja podeu pujar-lo!»
A mesura que el burro s’enlairava penjat pel coll, la gent exclamava: «Mira com obre els ulls mirant el lletsó! Mai els hi havia vist tan oberts! Mira com treu la llengua i se li fa salivera! Sembla que rigui!», però quan el morro del burro arribà al lletsó, ja l’animal havia mort ofegat pel nus de la corda.
Aquest fracàs col·lectiu va fer valdre el malnom de «lletsoners» als veïns de Sant Pere de Vilamajor.
Els autors fan referència a un folklorista de Reus anomenat Cels Gomis que va visitar pobles de tot Catalunya a finals del segle XIX i a principis del XX i, segons diuen, als anys trenta del segle XX encara s’utilitzava aquest malnom per referir-se als habitants de Sant Pere de Vilamajor.
Quan ho vaig llegir, vaig desitjar que tot no passés d’una llegenda. En cas contrari, s’entendria que els vilamajorencs no haguessin tingut cap interès en estendre aquest malnom, ja que una ruqueria així no és pas motiu d’orgull. Suposo que deu passar el mateix amb el «Quina hora és?» de Sant Pol de Mar o amb els «capgrossos de Mataró».
Ja ho heu vist: als vilamajorencs ens deien «lletsoners» per ser rucs i mata-rucs. Coneixies aquesta rondalla de Sant Pere de Vilamajor? On l’havies sentida? En coneixes alguna altra? Has vist gaire lletsó pels marges de la ruta del Camp Gran?
Aviat, quan us acompanyi a la visita de la torre romànica de l’església de Sant Pere de Vilamajor, us en podré explicar moltes més històries. No vull acabar sense fer un agraïment sincer a en Carles Ruiz-Cervelló per fer-me arribar la informació. Moltes gràcies!
Prepareu les botes i «bona ruta!».
Recomanacions:
Dificultat: Baixa.
Recorregut: Circular, de 5 km.
Desnivell: Església de Sant Pere, 305 m. El Pedró (cementiri, 323 m. El Roure Gros, 290 m.Quatre Camins, 350 m. Can Panxa, 367 m. Església de Sant Pere, 305 m.
Durada: 1 h 15 min.
Cal portar calçat còmode, aigua i protecció solar. Aquesta ruta està senyalitzada amb marques blaves. Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants. L’estat dels camins pot variar amb les pluges.
Més informació: