Trencar les normes establertes
Al quart episodi de la novena temporada de The Simpsons, la Lisa és expulsada pel director de l’orquestra de l’escola quan comença a tocar el seu saxòfon com si fos una solista de jazz. I és que fent-ho, està trencant l’equilibri del grup.
Així com en una composició musical, la integració dels instruments i veus és fonamental per a crear una peça harmoniosa, en una obra arquitectònica és essencial mantenir una congruència entre els diferents elements estètics.
Imaginem un edifici modern, amb línies netes, superfícies llises de vidre i acer, però amb finestres gòtiques de vitralls elaborats i arcs apuntats. Segurament, el contrast entre la simplicitat del primer i l’ornamentació del segon ens donaria un resultat incoherent. Passaria el mateix si a una casa modernista li posem sostres minimalistes llisos i blancs o a una façana barroca unes portes d’estil industrial.
Evidentment, es poden barrejar elements d’estils diferents, però cal saber fer-ho. Per exemple, es poden afegir finestres gòtiques en un edifici modern sempre que existeixi un fil conductor clar que unifiqui els diferents elements. Pot ser una paleta de colors, una línia de disseny comuna, o una idea central que els connecti. Si no es fa amb cura, es pot crear una dissonància similar a la que es produeix quan la Lisa jazz trenca el ritme de l’orquestra escolar. Però si els contrastos estan ben executats, com seria un solo de saxòfon de John Coltrane en un concert de jazz, es pot generar una composició rica i dinàmica.
Cada estil arquitectònic té les seves pròpies regles de composició, proporció i ornamentació. Quan aquests elements es barregen sense tenir en compte la seva compatibilitat, pot fer que l’edifici sembli fragmentat o fet a trossos, com un “Frankenstein”. Si s’introdueixen massa elements, la jerarquia estètica es desdibuixa i l’ull no sap on focalitzar-se, fent que l’edifici es percebi com massa complex o embotit de detalls.
Fins i tot més que la coherència estètica, en l’arquitectura cal tenir en compte la coherència funcional. No només s’ha de tenir en compte la seva aparença, els elements d’un edifici han d’estar alineats amb la seva funció. Imaginem un hospital amb elements de catedral gòtica, com finestres de vitralls i sostres molt alts. Per molt que aconseguíssim que fos estèticament agradable, seria una solució molt poc funcional. No es podrien complir els requisits d’un espai de salut com són disposar de llum directa i clara, accessibilitat i una neteja. Tampoc serien funcionals un edifici d’habitatges actuals amb passadissos estrets d’estil medieval o un restaurant minimalista amb mobiliari barroc, amb cadires i taules massisses i pesades.
Els diferents estils arquitectònics sovint es desenvolupen seguint les prioritats funcionals. Per exemple, en una catedral gòtica, els alts arcs apuntats i els vitralls no només tenen una funció estètica, sinó que també serveixen per elevar l’espai i crear una atmosfera de reverència i espiritualitat. Així mateix, en altres estils arquitectònics, com el modernisme, els elements decoratius poden ser més escultòrics i expressius i menys lligats a la seva funció.
Tot i que la coherència estètica i funcional siguin primordials, en arquitectura també s’ha de tenir en compte la coherència cultural i històrica. Per exemple, pot no ser convenient situar un edifici modern enmig d’un barri amb una forta identitat cultural, com una zona amb arquitectura tradicional budista. Tot i que l’edifici incorpori elements culturals com pagodes o símbols religiosos, pot ser percebut com una falta de respecte o una banalització de símbols culturals importants. Amb tot, en molts casos la integració d’elements moderns en entorns tradicionals s’ha fet amb gran èxit, preservant la identitat cultural mentre s’adapten a les necessitats contemporànies. Un bon exemple és la integració d’edificis moderns en ciutats històriques com Kyoto, on s’han preservat les cases tradicionals de fusta al costat de noves construccions d’acer i vidre.
Si rehabilitem un antic castell medieval amb elements moderns com ascensors de vidre exposats o balustrades d’acer inoxidable, podríem trencar la sensació d’autenticitat i comprometre la integritat històrica del castell, fins al punt de comprometre l’experiència de connectar amb la història del lloc. Amb tot, hi ha exemples exitosos com el Museu del Louvre amb la piràmide de vidre de I.M. Pei, que barreja història i modernitat de manera efectiva.
Si es fa bé, la combinació d’estils diferents en un mateix edifici pot crear un diàleg entre diferents èpoques arquitectòniques. En aquest sentit, les finestres gòtiques en un edifici modern de l’exemple anterior podrien representar una reverència a la història i la tradició, integrada en un context representa el progrés i la innovació.
El context i l’emplaçament d’un edifici també juguen un paper crucial en la percepció estètica. Un element radicalment diferent pot encaixar bé si està situat en un entorn que ho justifica. Per exemple, en un barri històric, un edifici modern amb una finestra gòtica pot establir un vincle amb els edificis circumdants, creant un pont visual entre el passat i el present.
Avui en dia, la ruptura de normes estilístiques tradicionals sovint es veu com un acte creatiu. Els arquitectes poden buscar deliberadament contrastos inesperats per desafiar les expectatives i crear edificis que no només siguin funcionals, sinó que també provoquin reflexió o emoció. Un exemple exitós és el Guggenheim de Bilbao de Frank Gehry, que combina materials i formes d’una manera que desafia les expectatives tradicionals.
En definitiva, és possible trobar l’equilibri perfecte entre la innovació i el respecte pel passat, creant espais que no només són funcionals i estèticament agradables, sinó que també connecten emocionalment amb les persones que els habiten.
En resum, combinar estils arquitectònics pot donar lloc a espais innovadors i significatius, però és fonamental mantenir una coherència estètica, funcional, cultural i històrica. La clau és fer-ho amb sensibilitat i respecte per aconseguir un equilibri entre la innovació i la tradició.