Monjo budista: Una cara no és atractiva per ella mateixa. La seva bellesa depèn de la percepció de qui la mira.
Científic: I no creus que pot tenir una bellesa intrínseca? Està demostrat que, fins i tot els nadons, encara no influïts per la societat, prefereixen unes cares sobre unes altres.
Monjo budista: La bellesa és un mirall del nostre propi estat interior. Pensa que els nadons estan condicionats per la seva pròpia naturalesa. Com diríeu els científics, ho estan pel que porten escrits els seus gens.
Té raó el monjo o en té el científic?
Una mica la tenen tots dos. Des d’un punt de vista estadístic, ens sentim atrets per les cares simètriques i, dins de les simètriques, per les que estan dins de la mitjana de les cares.
Resulta que el nostre cervell troba més atractius els objectes que li són fàcils d’entendre i interpretar. S’anomena fluïdesa de processament. Hi ha un sentiment positiu que associem automàticament a allò que no ens requereix esforç cognitiu. Passa amb qualsevol objecte, també amb una cara. Un rostre simètric és més fàcil de processar pel cervell perquè presenta un patró regular i previsible. De la mateixa manera, un rostre que sigui la mitjana de totes les cares també és fàcil d’entendre per què, d’alguna manera, ja el coneixem. Segons això, podem afirmar que la bellesa no resideix només en les seves característiques objectives, sinó també en l’experiència de qui les veu. D’alguna forma, depèn de quines cares hem vist durant la nostra vida. L’estètica és una combinació de les propietats de l’objecte i les característiques del processament cognitiu de qui ho mira. Si en voleu saber més, busqueu a internet l’estudi “Processing Fluency and Aesthetic Pleasure: Is Beauty in the Perceiver’s Processing Experience?” de Reber, Schwarz i Winkielman.
Un altre estudi, publicat a Vision Research, de Pamela Pallet, Stephen Link i Kang Lee, va provar l’existència d’una disposició facial ideal. L’estudi es va limitar a cares femenines caucàsiques, però no és molt agosarat pensar que també existeix una disposició ideal en la resta de col·lectius humans. Van identificar la relació òptima entre els ulls, la boca i la vora de la cara. Es va veure que es consideraven més atractives quan la distància vertical entre els ulls i la boca era aproximadament el 36% de la longitud de la cara, i quan la distància entre els seus ulls era aproximadament el 46% de l’amplada de la cara. També es va veure que aquestes proporcions es corresponen a les d’una cara mitjana. En aquest sentit, s’han fet altres proves fusionant diferents cares utilitzant la IA per generar un nou rostre. Aquest nou rostre, el qual és molt proper a una cara mitjana, resulta ser molt atractiu. L’existència de proporcions ideals explicaria per què una cara molt atractiva pot semblar-ho molt poc quan canviem el seu pentinat.
El monjo budista ens recordava la importància de la genètica. Un estudi de 2015 a la revista Nature Communications va trobar que les dones estan més atretes pels homes amb alts nivells de testosterona. Això implica pòmuls marcats i mandíbules prominents. Per contra, no ho estan tant d’homes amb nivells més alts de l’hormona de l’estrès, cortisol, és a dir, homes estressats. No està del tot clar per què les característiques alimentades amb testosterona són atractives, però alguns experts han proposat que són un signe d’un sistema immunitari saludable. La testosterona esmorteeix la funció immune, de manera que un home amb testosterona alta que encara està dempeus, segons la teoria, és probable que tingui una constitució més forta que la mitjana. Així transmetrà aquests gens resistents a la seva descendència, convertint-lo en una atractiva elecció de parella.
Naixem amb certes preferències. Sembla que, a més a més de ser més fàcils de processar, preferim els trets simètrics perquè els percebem com a indicatius de qualitat genètica. L’evolució humana hauria triat aquelles parelles amb trets simètrics per tal de transmetre bons gens a la descendència. En un estudi, publicat el 2011 a Economics and Human Biology, es va concloure que les cares asimètriques eren més freqüents en persones amb infàncies més difícils i més carències. Si voleu saber més sobre la preferència de cares simètriques, podeu consultar l’estudi publicat a Perception & Psychophysics, de Benedict C. Jones, Lisa M. Debruine i Anthony C. Little.
Amb tot, sabem que hi ha cares molt especials, inusuals o exòtiques, allunyades de les de la majoria, que ens atrauen molt. La novetat pot proporcionar una estimulació cognitiva addicional. Ara bé, cal que hi hagi un equilibri entre la novetat i la fluïdesa de processament. Si és massa difícil d’entendre pel cervell, deixa de ser atractiva. Aquest equilibri és similar al que experimentem en la dansa, sigui veient-ne o participant-hi. Cal que hi hagi canvis en el que esperem trobar-nos per captar la nostra atenció. Poden ser interrupcions del patró de moviments, contrastos dinàmics, elements de sorpresa, etc. Ara bé, si en són molts i la fan massa complexa, deixa de ser atractiva. Podeu consultar l’estudi “The role of typicality and novelty in the fluency of aesthetic judgments” de Winkielman i Cacioppo, a on s’aprofundeix en aquest equilibri novetat-fluïdesa.
En altres espècies animals, els mascles competeixen entre si i són les femelles les que escullen. Així, són els mascles els que tenen els atributs més elaborats, com per exemple els plomatges vistosos o els cants elaborats de moltes aus. En canvi, en els humans, seleccionem tant els homes com les dones, i els dos tenim atributs que ens fan atractius. D’altra banda, els humans tenim en compte factors més enllà dels trets físics quan considerem l’atractiu d’una persona, com la personalitat, l’humor, la intel·ligència i la compatibilitat emocional. A més a més, el nostre estatus social i econòmic també poden influir significativament, ja que aquests factors poden indicar recursos, poder i estabilitat.
La bellesa, com va dir el monjo budista, és un mirall del nostre estat interior i de la nostra percepció. La ciència afegeix que aquesta percepció està modelada per la naturalesa, l’evolució i també per l’estatus social. En última instància, l’atractiu d’una cara és una dansa delicada entre les seves propietats i la ment que la contempla, creant una experiència única i personal per a cadascun de nosaltres.