Em trobava davant d’unes paradetes a la plaça major quan la meva imaginació em va portar enrere en el temps, als voltants del 1313. En aquella plaça, dues vegades per setmana s’aplegaven pagesos, ramaders, artesans, forners, pescadors, carnissers, herbolaris, i centenars de clients i de curiosos. S’hi comprava, s’hi feien tractes, s’hi explicaven notícies i es feia safareig. Tot era ple de veus, sorolls, olors i colors. Només feia un any que l’ordre dels cavallers templers havia estat dissolta, i encara faltaven gairebé dos segles perquè Colon anés cap a Amèrica.

En aquells moments, algú estaria fent una còpia manuscrita del Llibre de Sent Soví, un receptari català on ja es parlava del sofregit i la picada, dues característiques de la nostra cuina. Això sí, sense tomàquet, que encara no havia arribat.

De cop, una empenta em va fer tornar al present i em va recordar que havia de trobar un llibre per regalar. Havia d’escollir. Que fos de cuina ja m’estava bé, però per molt curioses que siguin, les reedicions del Llibre de Sent Soví no em feien el pes.

I si em decantava per un llibre d’alguna persona famosa? Un dels de la Maria Nicolau potser? El “Cuina! O barbàrie!” on ens proposa una cuina basada en la improvisació?, o el “Cremo!” on barreja assaig i receptari?, o el “Visca la terra” amb informació sobre productes de temporada i què sembrar i plantar? A les taules de paradetes hi havia moltes cares conegudes: Carme Ruscalleda, Joan Roca, Nandu Jubany, Josep Lladonosa i Giró, Jaume Fàbrega…

Vaig veure un llibre titulat “Un plat d’escudella”, de Joan de Déu Domènech. Aleshores vaig recordar haver llegit que l’escudella és el plat de sopa documentat més antic de tot Europa. Resulta que, al segle XIV,Pere el Cerimoniós li va encarregar al franciscà Francesc Eiximenis, un autor català format a la Universitat d’Oxford i a la Universitat de París, que fes una enciclopèdia de la vida medieval. Va escriure “Lo Crestià”, un dels primers grans escrits de la literatura didàctica i teològica europea que no està en llatí. Un apartat del volum Terç (dels quatre que es van escriure), amb 47 capítols, és “Com usar bé de beure e menjar” el qual, tot i no incloure receptes, és una guia per conèixer tot el que envoltava a la gastronomia d’aquell temps.

Com a curiositat d’aquesta obra, dedica un capítol sencer, “Com catalans menjen pus graciosament e ab millor manera que altres nacions” on descriu com, segons ell, mengen els catalans, que per a ell és d’una millor manera que els castellans, els portuguesos, els francesos, els italians, els alemanys i els anglesos. En un dels passatges, alguns veuen implícit l’ús d’una mena de broca o forquilla que, segons ell, només fan servir els catalans: “Catalans tallen la carn netament e polida, guardant-li lo tall, qui·s varieja per diverses carns en diverses maneres, e la menjen en tallador netament.”

Vaig retornar el llibre de Joan de Déu al seu lloc. Potser era més encertat buscar un llibre de receptes? Vaig tornar a recordar curiositats sobre la literatura gastronòmica catalana medieval. Em va venir al cap el Llibre de Coch, un llibre de receptes. El va escriure Robert de Nola el 1520. Va ser el primer llibre de cuina imprès (no manuscrit) en català. Per tractar-se d’una obra impresa, és veritablement antiga (la bíblia de Gutenberg es va imprimir el 1455). Es creu que és una còpia d’un text en català més antic, donat que manté les proporcions de la Quaresma precedents el 1491, moment en el qual l’Església va permetre el consum de productes lactis, abans prohibits, i que tampoc esmenta cap dels productes que van venir després del contacte amb Amèrica el 1492.

Definitivament, un receptari és una bona idea. Ara, que sigui actual, amb tomàquets, patates i tot el que va venir d’Amèrica. Em trobo amb “La cuina catalana: 800 receptes d’avui i de sempre”, de Josep Lladonosa. És una recopilació de plats tradicionals, des de salses fins a postres, passant per arrossos i guisats. Sense deixar-lo anar, agafo el “Corpus de la cuina catalana”, de l’Institut de Cuina Catalana. Aquest en recull encara més, fins a unes 1200 receptes tradicionals, numerades i ordenades alfabèticament. Continuo buscant i veig el de “Cuina catalana oblidada”, de Xesco Bueno, que rescata plats caiguts en l’oblit.

Vaig recordar que durant la dictadura franquista es va intentar unificar la cuina espanyola, incorporant alguns plats regionals, com la paella o la crema catalana, afortunadament sense gaire èxit. I que, un cop acabada la dictadura hi va haver un esclat de la cuina catalana actual. El punt de partida és la publicació de “L’art de menjar a Catalunya” de Manuel Vázquez Montalbán, a on va fer una crida a la recuperació de la cuina pròpia a tot el territori. I que després vindria la influència de la nouvelle cuisine, la llibertat de la cuina d’autor, les estrelles Michelin…

I continuo buscant i continuo recordant, i recordant i buscant…