A dins del torrent sanguini, un grup de glòbuls vermells treballa incansablement per repartir oxigen. Són petits obrers vermells, simpàtics, en moviment constant. Al seu costat, glòbuls blancs vigilants patrullen buscant intrusos.
Així començava un capítol d’una vegada hi havia… el cos humà, una sèrie de televisió de personatges animats que explicava diferents aspectes de l’anatomia i el funcionament del nostre cos. Hi veiem òrgans i cèl·lules que cooperaven, cadascun amb la seva feina, de manera autònoma, encara que sincronitzadament.
Jo sempre havia pensat que, al capdavall, qui manava era el cervell. Que era ell qui donava les ordres, fins i tot les que no percebíem. Sabia que no li anava dient al cor que bategués, però imaginava que era qui li deia que ho fes més o menys fort… de la mateixa manera que els deia als pulmons quan agafar aire… Però és així?
Doncs no. O no exactament. És cert que el cervell regula moltes funcions sense que en siguem conscients. Però el cos humà és força més descentralitzat. El cos fa coses que no necessiten el cervell. Un exemple és quan enretirem la mà en posar-la sobre una superfície que crema. El senyal de dolor viatja des de la mà fins a la medul·la espinal, i allà mateix es fa una connexió directa amb neurones motores que activen els músculs. De fet, sentim la cremada després del moviment (mentre estem traient la mà, el senyal de dolor continua el seu camí cap al cervell). És un exemple d’un reflex espinal. Un altre exemple és el moment en què un metge et dona un copet al genoll. Ho fa per comprovar justament aquest procés: la connexió entre el múscul, els nervis i la medul·la espinal.
El cor tampoc necessita cap ordre del cervell per bategar. Té un sistema elèctric propi: unes cèl·lules especialitzades, situades en una petita zona anomenada node sinoauricular, que actuen com un metrònom intern i generen impulsos regulars que fan que el cor es contregui i bategui. És cert que el cervell pot modular el ritme (fer-lo anar més de pressa o més lent, segons l’esforç, l’estrès o el descans), però el batec en si no depèn del cervell. És com una màquina amb ritme propi, sempre en marxa.
L’intestí és encara més sorprenent. Allà hi tenim un sistema nerviós propi, tan gran i tan complex que se l’anomena sovint el segon cervell. Es tracta del sistema nerviós entèric, que conté milions de neurones i que regula, per si sol, la digestió. Controla els moviments peristàltics, la secreció d’enzims, l’absorció de nutrients… tot sense necessitat de comandaments des del cervell central.
El pàncrees, els ronyons, el sistema immunitari, la pell… són altres parts del cos que funcionen de forma més i menys autònoma. Amb tot, cap d’elles està desconnectada del tot. Hi ha una xarxa que les comunica amb el cervell per ajustar el funcionament global segons què està passant dins i fora nostre. Té dues grans branques: el sistema simpàtic i el sistema parasimpàtic.
El sistema simpàtic és el que s’activa quan alguna cosa ens estressa, ens espanta o simplement ens exigeix estar alerta. El cos es posa en mode acció: augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial, la respiració, i alhora frena processos que no són urgents, com la digestió o la micció.
Aquest sistema no s’origina al cervell, sinó que les seves neurones tenen l’origen a la medul·la espinal, en concret a la zona toràcica i lumbar. Té un cert grau d’autonomia: pot generar respostes ràpides i locals, però està coordinat amb el cervell, que hi pot intervenir quan cal.
Els senyals simpàtics viatgen a través d’una cadena de ganglis nerviosos —la cadena simpàtica paravertebral— que corre paral·lela a la columna. Aquesta xarxa fa de pont entre la medul·la, els òrgans i també amb centres nerviosos del cervell, com l’hipotàlem, que actuen com a control central.
El sistema parasimpàtic, en canvi, ens posa en mode descans i recuperació. Quan l’amenaça ha passat o estem descansant, entra en joc el sistema parasimpàtic. Aquest fa baixar les revolucions: redueix el ritme del cor, torna a activar la digestió, promou el descans i fins i tot estimula la reparació de teixits. És el sistema que reconstrueix i equilibra.
Les seves fibres tenen l’origen en el tronc encefàlic i la zona sacra de la medul·la espinal. I aquí apareix un dels grans protagonistes: el nervi vague. Aquest nervi és com una autopista de connexió entre el cervell i molts òrgans interns (el cor, els pulmons, l’estómac, els intestins…). Porta i rep informació contínuament, ajudant a regular el funcionament del cos quan estem relaxats.
Tot això passa sense que ens n’adonem. Aquest doble sistema nerviós autònom actua com un termòstat intel·ligent: constantment mesura, regula i ajusta el que fa cada òrgan segons l’estat general del cos. Les diferents parts del cos estan connectades per línies de comunicació amb el cervell. Concretament, a l’hipotàlem i al tronc encefàlic, detecta l’estat general del cos i decideix si cal activar el sistema simpàtic o el sistema parasimpàtic.
Potser podríem dir que qui mana és el cervell, però no sempre li fan cas.