Estem acostumats a veure escenes de pel·lícules a on hi ha tot un poble col·laborant en la construcció d’esglésies, escoles o graners. Per posar un exemple, a “L’únic testimoni”, pel·lícula protagonitzada per Harrison Ford, n’hi ha una d’una comunitat amish aixecant un graner.
Segurament les primeres masies es van construir de la mateixa manera. Treballant-hi la família que hi viuria, amb l’ajuda de veïns per aixecar bigues, moure pedres grans i fer la coberta.
Les primeres masies van aparèixer al sud del Pirineu entre els segles X i XI. Era la forma de repoblar el territori després del domini musulmà. No requerien ni arquitecte ni treballadors especialitzats en oficis de la construcció. Eren molt senzilles. Tenien una sola planta, murs gruixuts de pedra seca o fang, sostres de brancatge o lloses de pedra, i dues zones bàsiques: una per als humans i una altra per als animals. Els animals pasturaven en llibertat, tancant-hi com a molt la vaca, un porc i un parell de xais. En un tancat descobert hi tenien les gallines i els ànecs.
Al segle XII van aparèixer les masies amb planta quadrada, dos pisos o dos pisos i golfes. Les parets es feien amb carreus tallats fixats amb morter de calç, ben gruixudes, cosa que permetia créixer en alçada. Els sostres podien ser de fusta o de lloses sobre bigues de fusta o la coberta podia ser de palla, de lloses o de pissarra. Era habitual dedicar la planta baixa als animals, la primera planta a la cuina, al rebost i a les habitacions, i les golfes al graner i la pallissa. Calia un mestre d’obres amb coneixements de materials i tècniques constructives, així com treballadors especialitzats: picapedrers (per als murs), paletes (per a la calç, el fang, el morter i els paviments) i fusters (per a cobertes, portes i finestres).
Al segle XIII, sobretot a les zones més properes a la frontera amb els sarraïns, per por a les ràtzies, es van construir les torres de les masiescom a vigilància i defensa. Les masies es cobrien amb teules i es van ampliar les finestres. El camp va arribar a estar molt poblat, i tant els nobles com l’Església i més tard alguns burgesos, van invertir diners en la creació de masos.
Després de la Pesta Negra (1348) es va desenvolupar un nou pensament que, en l’aspecte arquitectònic, es plasmaria en el Gòtic: espais amplis, grans obertures i construcció en alçada. Entre els segles XIV i XV les masies guanyen dimensions i s’enriqueixen amb elements del Gòtic. Gràcies a un millor accés a la calç i a l’argamassa, les parets exterior podien ser més lleugeres. Ara bé, les dimensions de les masies obligaven a construir murs interiors. Apareixen les masies de dos cossos, ambuna entrada comuna a la planta baixa, i una escala que comunica directament amb la cuina del pis superior que fa de distribuïdor a les cambres i a les golfes. Hi havia artesans i professionals del gremi itinerants. Els picapedrers dominaven l’art de la volta, arcs, espitlleres i decoracions senzilles. Van separar-se les funcions de paletes i manobres. I van començar a tenir rellevància els ferrers, encarregats de reixes, frontisses, panys i diferents elements defensius.
Durant els segles XVI i XVII es generalitzen les masies de tres cossos,amb una sala central al pis i la cuina en un lateral. Els canvis mentals, econòmics i culturals del Renaixement, posaven a la persona al centre de la vida. El segle XVII, però, va ser convuls, construint-se masies fortificades per protegir-les del bandolerisme. A les zones costaneres, on també s’havien de protegir de la pirateria, es van construir multitud de torres de guaita i talaies.
Al segle XVIII els propietaris rurals van assumir formes d’actuació pròpies del món urbà, fent inversions en comerç i amb accions bancàries. Es van traslladar a viure a la ciutat i van deixar la producció de les terres als masovers. Això va canviar els interiors de les masies: en alguns casos es va introduir l’ostentació, en altres, més divisions per a encabir-hi treballadors fixos. Això va augmentar la presència d’oficis especialitzats: enrajoladors, guixaires, vidriers i fusters d’interiors.
Durant el segle XIX, la introducció de materials industrials com el maó massís, les teules mecanitzades, el vidre pla o els ferros laminats, va transformar les masies, tant en estructura com en acabats. El mestre d’obres es modernitza i col·labora amb aparelladors o fins i tot arquitectes.
Ja al segle XX, amb la crisi del camp i la industrialització, el ritme de construcció de masies disminueix. Es manté, però, la figura de l’hereu, que té el deure de conservar el mas i adaptar-lo a noves necessitats. Per grans rehabilitacions es recorre a arquitectes tècnics, enginyers o especialistes en patrimoni.
Lluny queda d’aquella col·laboració espontània amb els veïns del segle X, quan una masia s’aixecava amb mans amigues i materials locals.