Les ales sobre el silenci: memòria del camp d’aviació de Cardedeu

Fem una ruta resseguint es refugis sota el blat: caminant pel passat invisible del Vallès

La primavera del 1938, el país s’esquinçava per dins. Ens trobàvem al punt més àlgid i més desesperat de la Guerra Civil. L’exèrcit franquista avançava com una ombra implacable, mentre les tropes republicanes feien mans i mànigues per frenar aquell mur. Les notícies que arribaven del front eren terribles, i la por s’escampava com la pólvora. Aquella guerra, preludi de la Segona Guerra Mundial, va ser també un trist laboratori de noves tècniques de destrucció, i entre elles, una que ho va capgirar tot: l’aviació militar.

Fins aleshores, la rereguarda era sinònim de pau. Però amb els avions, cap poble era massa lluny, cap casa estava fora de perill. En pocs minuts, el cel es podia omplir d’ales metàl·liques, i la guerra que semblava llunyana queia com un llamp damunt de tothom. Per això es van començar a construir camps d’aviació i refugis antiaeris arreu del país. Una cursa contrarellotge per sobreviure.

A casa nostra, la situació era crítica. Les lleves s’havien estès fins a límits insospitats: nois de divuit anys –la tristament famosa lleva del biberó–, i pares de família que ja havien deixat enrere la joventut, obligats a empunyar un fusell. Alguns, desesperats, preferien no tornar del permís abans que enfrontar-se de nou a l’infern.

Va ser llavors quan es decidí que calia un altre camp d’aviació. I aquí, al Pla de Can Morató, es va començar a escriure una pàgina sovint oblidada de la nostra història. La relació de Cardedeu amb l’aviació venia de lluny: el 1920 ja hi havien aterrat els primers avions. I a les dècades següents, s’havia intentat bastir-hi un camp civil. Però no fou fins aquell moment, quan la guerra ho exigia, que es va expropiar i transformar el paisatge agrícola en infraestructura militar. I no va ser pas amb diners ni contractes: molts homes –paletes, pagesos, potser també forasters– hi van ser cridats, alguns voluntàriament, d’altres sota amenaça, a construir el camp sense cap altra recompensa que evitar el front.

Amb presses i amb l’ànima a la gola, van aplanar i compactar una gran extensió per construir-hi tres pistes, dues d’elles asfaltades. La principal, orientada de nord a sud, aprofitava el vent de la marinada; una altra, més curta, anava d’est a oest. Entre els camps, hi deixaren petits bosquets d’alzines i pins per camuflar els avions i, sota terra, una desena de refugis, més un de gran, a prova de bombardejos, entre les masies de Can Jofre i Can Morató. Aquell estiu mateix, ja s’hi enlairaven avions: els Grumman G-23, coneguts com els Dofins americans. Tot anava molt de pressa.

Avui, d’aquell camp, no en queda gairebé res. Però podem trepitjar els mateixos camins.
Què us sembla si hi anem?

Comencem a caminar des de l’aparcament de darrere el pavelló i l’escola de Can Manent, al carrer del Dr. Klein, al barri dels Estalvis de Cardedeu. Seguim el carrer fins a la granja, que deixem enrere. El carrer esdevé una pista de terra, que ens condueix al barri de Bellavista, on el mateix carrer reprèn el seu traçat. Gairebé al final, veurem a mà esquerra un camí amb unes cases sota una clapa de pins. En un dels jardins, s’hi amaga un refugi ben conservat. No hi entrarem –és una propietat privada– però el sol fet de saber que hi és, ja fa tremolar una mica.

Continuem fins que el carrer gira a la dreta, cap a l’avinguda dels Països Catalans. No la prenem. Just al davant, un camí s’endinsa al bosc. Allà, en un punt entre l’obaga i el camp, hi podrem visitar un altre refugi: una construcció modesta, amb murs de maó i volta de canó, petita però prou fonda per protegir del foc de metralladores. Amb escales, girs i túnels, aquest refugi –com tants altres– havia de donar una falsa sensació de seguretat enmig del pànic.

Seguim el camí, que ens condueix a una pista de terra més ampla. Girem a l’esquerra i entrem al cor del Pla de Can Morató. Aquest camí, llarg i silenciós, té un aire d’antiga pista d’enlairament. Ens l’hem d’imaginar plena d’activitat, d’homes suats, d’ordres a crits i d’avions que rugeixen. Ara, només hi canta el vent entre les herbes. Però és el mateix lloc.

En pocs metres, trobarem un trencall a la dreta que mena a Can Jofre i Can Morató, on s’ubicava el refugi principal. No hi anirem –no és visitable–, però el camí recte ens permet continuar, com si volguéssim enlairar-nos nosaltres també, amb l’imaginari i la memòria. Aviat entrem a la urbanització de Sant Julià d’Alfou, que va ocupar part dels antics terrenys del camp. Alguns refugis romanen amagats en jardins particulars, en silenci, com cicatrius tapades.

Girem a l’esquerra, vorejant el límit de la urbanització, fins a trobar un altre camí, que també agafem a l’esquerra. Si mirem a mà dreta, veurem un petit bosc i, a l’extrem sud-est, les restes d’un altre refugi. Aquest, més malmès, té forma de V. El deixarem enrere i seguirem avançant.

Abans d’arribar al carrer del Dr. Barraquer, veurem a la dreta un altre bosquet. No ens hi acostarem –hi pasturen vaques– però si ens hi fixem bé, entre els pins s’intueix una sortida de refugi. És en aquests detalls on s’amaga la història, en aquests racons que no surten als llibres.

Poc després, tornem a veure la masia de Can Manent i arribem al punt de sortida.

Aquesta volta, curta i assequible, és avui un passeig tranquil per a molts cardedeuencs. Però si la caminem amb els ulls oberts i el cor disponible, esdevé un viatge als anys més foscos del nostre passat recent. Imaginem els nostres avis, amb les mans plenes de terra i de por, construint un futur incert mentre el cel rugia damunt seu.

Potser algun dia, aquest camp rebrà el reconeixement que mereix. Potser els ajuntaments implicats –Cardedeu, Sant Antoni de Vilamajor, i també Llinars del Vallès– s’uniran per fer-ne un espai de memòria, com ja s’ha fet a la Garriga, on el passat s’explica amb dignitat i sensibilitat.

I si voleu saber més, apropeu-vos a les biblioteques de Cardedeu o Sant Antoni. Demaneu pels treballs de David Gesalí, com Delfín o La guerra aèria a Catalunya, escrit amb David Íñiguez. Pregunteu als bibliotecaris. Busqueu. Llegiu. Perquè recordar és resistir.

I, ja ho sabeu: no guardeu les botes gaire lluny. Ben aviat, tornarem a trepitjar camins amb història.

I si sou dels qui no podeu esperar fins a la propera ruta, tinc una nova proposta que no us podeu perdre. Una caminada una mica més costeruda, sí, però us asseguro que valdrà la pena. El proper divendres 25 d’abril se celebra una de les festes més estimades i emblemàtiques de la nostra comarca, una tradició viva que els baixmontsenyencs hem sabut preservar tossudament des del segle XIII. Es diu aviat! Més de vuit-cents anys pujant cada primavera a l’ermita de Sant Elies, entre boscos i cingles, per demanar salut i pluja, per agrair i per retrobar-nos.

Intenteu imaginar una festa igual de centenària… N’hi ha ben poques. Però aquesta, contra tot, ha resistit. I cada any que passa, som més els que hi tornem, com si el cor ens ho demanés. Perquè no és només una tradició: és una celebració compartida, és una comunió amb el paisatge i amb la gent. És un moment per mirar al cel, recordar d’on venim, i sentir que formem part d’alguna cosa més gran.

L’ambient és meravellós, l’entorn, d’una bellesa que no s’explica, s’ha de viure. I, com no podria ser d’altra manera, jo hi seré. No m’ho perdo mai. Us hi espero, caminants. Porteu les botes, el somriure i un desig. Sant Elies ens acollirà.

Fins aviat i bona ruta!

Text: @higiniherrero

Fotografies: Enric Planas

Recomanacions: 

• Dificultat: Molt baixa. 
• Recorregut: Semicircular (en forma de «Q»), d’uns 2,5 km. 
• Desnivell: Can Manent, 200 m. Pla de can Morató, 210 m. Alfou, 220 m.  
• Durada: 40 minuts. 

Cal portar calçat còmode, aigua i protecció solar. Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.