A la sortida de l’aeroport de Kaysery l’estava esperant la Selin Erdem, una antiga becària Erasmus a Barcelona que parlava una mica de català. Encara li faltava una hora i mitja de viatge en cotxe per arribar fins a l’Església de Santa Bàrbara. Allà, la Clara podria veure de prop el fresc de Sant Jordi.
Des de ben petita, estava fascinada per Sant Jordi. El seu avi, que havia estat restaurador, sovint la portava a la catedral a contemplar vitralls de sants, alguns dels quals havia ajudat a restaurar quan era jove. La seva fascinació va créixer quan va heretar del seu avi una edició clàssica de William Stubbs de 1864 de l’Itinerarium Peregrinorum et Gesta Regis Ricardi. Es tracta d’una crònica llatina de la Tercera Croada, basada en textos del segle XIII atribuïts a Richard de Templo, canonge de la Holy Trinity de Londres.
A la primera croada (1096-1099), els cavallers que van prendre la ciutat de Diospolis de mans turques van quedar sorpresos en descobrir que els musulmans havien conservat el culte a Sant Jordi, a qui anomenaven Al-Khidr o El Cavaller Verd. En acabar la croada van proclamar a Sant Jordi patró de la cavalleria que hi havia participat. Més endavant, es convertiria en patró de les cavalleries europees que combatien l’Islam, tot i no haver estat present en aquella primera expedició. Així, ho va ser de la cavalleria aragonesa que lluitava pel control de la vall de l’Ebre i de la cavalleria catalana que lluitava pel control de Lleida i Tortosa.
El fresc de l’Església de Santa Bàrbara data d’aquella època (finals del segle XI) i mostra a Sant Jordi i a Sant Teodor, tots dos a cavall, lluitant contra una gran serp, una imatge simbòlica del mal que precedeix el drac alat de la tradició occidental més tardana. Després, la Clara va anar a veure altres imatges del Sant en esglésies rupestres de la Capadòcia, com la de Sant Jordi i en monestirs abandonats al voltant d’Aksaray i Niğde.
Segons la tradició històrica, Georgios va ser un comandant romà d’origen grec durant l’època de Dioclecià, al càrrec d’una unitat militar auxiliar (Tribunus Cohortis). Va ser martiritzat i decapitat en negar-se aseguir l’ordre de perseguir cristiansi va morir el 23 d’abril de l’any 303. Segles després, el 494, va ser declarat màrtir i canonitzat pel Papa Gelasi. Els motius pels quals va esdevenir un dels grans mites del cristianisme no són del tot clars. Alguns historiadors apunten que, en una religió encara emergent, calien figures heroiques que inspiressin fe i ajudessin en la tasca evangelitzadora. Sigui com sigui, a principis del segle V ja existien desenes d’esglésies dedicades al sant a Egipte, Etiòpia, Síria, el Líban, Iraq i Judea, amb epicentre a Diospolis.
Mesos més tard de la visita a Turquia, la Clara va seguir el seu viatge passant per Lod, a Israel, on la tradició cristiana situa el lloc de la tomba de Sant Jordi i va acabar a Londres, visitant la British Library. Allà va poder contemplar un manuscrit il·luminat del segle XIV que conté laLlegenda Àuria, una col·lecció de vides de sants. L’obra original va ser escrita cap al 1260 pel frare dominic i arquebisbe de GènovaIacopo da Varazze. En ella, Sant Jordi hi apareix com un cavaller medieval que lluita contra un drac i salva una princesa, en una versió que consolidaria la seva llegenda tal com la coneixem avui.
En tornar a casa, la Clara va passar per la Catedral. Li agradava aturar-se davant del retaule de Santa Eulàlia perquè data de 1456, justament l’any en què Sant Jordi va ser nomenat patró oficial de Catalunya. El mite, posteriorment, sobreviuria a les guerres dels Remences (1462-1485), que enfrontaren l’estament aristocràtic amb la pagesia a la Catalunya Vella. Tot i no guanyar la revolta, la ferma posició que van mantenir a les muntanyes, va permetre’ls negociar des d’una posició de força, acabant amb la Sentència arbitral de Guadalupe, que redimia els mals usos amb un pagament previ de 60 sous per mas, i abolia el dret a maltractar i molts altres abusos senyorials menors. Així, encara que era el patró de l’estament militar, les classes populars també se’l van fer seu, precisament perquè representavala dissidència política de Georgios.
Després va passar per davant de la Casa Batlló, un altre dels seus llocs preferits. Segurament perquè està convençuda que Gaudí va crear així un homenatge visual a la cultura catalana i la seva iconografia. Així, el seu sostre ondulant, amb rajoles ceràmiques de diferents colors, evoca les escates d’un drac, mentre que la creu que el corona simbolitza la llança de Sant Jordi. I va recordar que encara hi havia molts més llocs a on trobar-lo: a l’església de Sant Jordi a Calonge, al parc de Sant Jordi a Reus, en els vitralls de la catedral de Girona, a Santa Maria del Mar a Barcelona…
Sant Jordi, a cavall entre la història i la llegenda, continua viu en la pedra, el vidre i la memòria dels pobles.