“Ara entenc per què els espartans estan disposats a morir en el camp de batalla!”, va exclamar un ciutadà de Síbaris en tastar el brou negre.
Aquesta història, tot i ser una anècdota popular descrita en textos antics, il·lustra la percepció de la duresa de l’estil de vida espartana en contrast amb la vida més luxosa i refinada de Síbaris.
Ens hem de situar aproximadament al segle VI aC, període en què les dues ciutats es trobaven en la seva major esplendor. Esparta era coneguda per la seva societat militaritzada. Els seus ciutadans vivien sota un sistema de valors centrats en la disciplina, la sobrietat i l’entrenament militar des de la infantesa. Tenien el brou negre com a plat tradicional, fet de sang i carn de porc, vinagre, aigua i sal. Era un plat típic d’una dieta minimalista i centrada en la supervivència i la resistència física. Síbaris, per contra, era coneguda per la seva opulència i hedonisme. Els seus habitants tenien fama de ser extraordinàriament rics i dedicats al plaer i la comoditat. La mateixa paraula “sibarita” s’utilitza avui dia per descriure una persona que gaudeix del luxe i els plaers. En la seva dieta hi havia banquets sumptuosos que els altres grecs consideraven excessius.
S’ha atribuït la invenció del brou negre a Lamprias. Amb tot, es creu que és una atribució errònia deguda a què tant ell com el brou apareixen en els escrits de Plutarc, el seu net. De fet, no hi ha cap evidència que ho confirmi, ni tan sols que hagués estat cuiner. És més probable que aquest plat sigui el resultat de la tradició culinària i militar espartana. Els historiadors antics, com Plutarc, el descriuen com un plat que només agradava als espartans i repugnava als altres grecs per la intensitat del seu sabor.
En qualsevol cas, alguns estudiosos han afegit a Lamprias a la llista dels set grans cuiners de l’antiga Grècia, cadascun dels quals va destacar en algun aspecte culinari concret. Així, s’atribueix a Nereo de Quíos la invenció del brou de congre, una exquisidesa de l’època, i del fardell blanc en fulla de figuera amb llet, ous, formatge fresc, sèmola, i cervells i greix de porc. Com que es va estendre el costum de transportar menjar amb fulles de figuera per conservar la seva frescor, avui alguns fan la broma que va ser un visionari del tàper. Apctonete va tenir la idea d’introduir herbes i carn picada a dins de tripa neta de porc, convertint-se en el pare dels embotits. Caríades d’Atenes va ser el precursor del foie gras i un mestre amb els ous en salsa blanca. Euthyno va ser el rei dels llegums, destacant les receptes de llenties. Egis de Rodas ho va ser amb les receptes de peix, amb tècniques com la cocció amb llet o vi, o la conservació amb oli. Aristón va ser el creador de molts brous, amb tècniques com l’evaporació o reducció. Cal dir, però, que la llista varia segons les fonts consultades i que algunes associacions (com la del foie gras o la del tàper) són analogies modernes i, òbviament, no provenen dels escrits antics.
Els guerrers, en diverses cultures al llarg de la història, tenien dietes adaptades a les seves necessitats físiques, rituals i culturals, que podien diferir de la dieta de la població general. Aquestes diferències no sempre implicaven el consum d’aliments estranys o rituals violents com menjar cors, però sí que reflectien les necessitats de resistència, força i, en alguns casos, el simbolisme vinculat a la guerra i l’espiritualitat.
Els espartans, a banda del brou negre, menjaven pa d’ordi, llegums, formatges, mel i carn en quantitats moderades. Una dieta dissenyada per mantenir-los en bona condició física i preparats per al combat. Els vikings tenien una dieta rica en proteïnes i greixos per mantenir-los forts en els seus llargs viatges i en la batalla. Incloïa molt peix, especialment arengades, carn de porc i vedella, així com formatges, mantega i pans. Els legionaris romans, durant les campanyes militars, consumien una dieta rica en blat, civada, pa, oli d’oliva, vi i carn de porc i altres carns salades. Els samurais japonesos seguien una dieta d’arròs, peix i verdures, a més de te verd, que es considerava bo per a la salut i la resistència. Els massais tenien una dieta diferent basada en llet, sang de vaca i carn. Els joves guerrers massais bevien sang de vaca barrejada amb llet, una pràctica important per a la seva dieta i nutrició. Aquesta combinació de sang i llet és rica en nutrients i és un símbol de la seva connexió amb el bestiar, que és central en la seva cultura.
El guerrer és una de les manifestacions de l’arquetip de l’heroi. A l’heroi sempre l’acompanya un mentor. Els espartans tenien mentors oficials, anomenats paedonomos, encarregats de supervisar l’educació i la disciplina dels joves. Aquests seguien una dieta similar a les dels guerrers. En canvi, en altres cultures menys estrictes, la dieta dels mentors diferia de la dels guerrers. En el cas dels vikings, druides i xamans probablement consumien aliments amb una connexió amb la natura i el bosc, com baies i bolets silvestres. Són productes que requereixen un bon coneixement per no confondre’ls amb altres de verinosos. I segurament prenien hidromel, la beguda associada a la saviesa i als déus. En el cas dels romans, els filòsofs i els consellers, segurament se centraven en la moderació i la cura del cos. És a dir, el seu menjar era nutritiu però no excessiu. Per exemple, pa de blat amb formatge fresc, nous i mel i fruites seques com dàtils i figues. En el Japó feudal, els mentors o mestres espirituals també podrien tenir una dieta equilibrada. En el seu cas, amb productes de la seva zona, com arròs blanc, tofu i sopes de miso o de verdures. I en la cultura massai, els mentors, generalment ancians respectats, prendrien llet i herbes, fruites tropicals i carn en petites quantitats per mantenir-se en harmonia amb la natura.