De tots els pobles que han passat pel nostre país, els romans són els que s’hi han estat més temps, i amb diferència. Hi ha la creença equivocada que ho han estat els àrabs, però això només va ser cert al sud, com per exemple a Granada, on el poder polític islàmic va perviure fins al 1492. A les comarques de Barcelona els romans van ser-hi uns sis segles, mentre els visigots van estar-s’hi dos segles i mig, i els àrabs i els francs no van arribar a un segle cadascun. Per això, és lògic que la nostra arquitectura i urbanisme estiguin enormement influenciades per Roma.
Els romans van fer de corretja de transmissió d’altres cultures. Van adoptar dels grecs el sentit de la bellesa i de les ordres arquitectòniques clàssiques, el dòric, el jònic i el corinti (més endavant sorgirien dues ordres clàssiques més, el toscà i el compost). Dels Etruscs van adoptar tècniques constructives, com l’arc i la volta. I ells mateixos van afegir una gran dosi d’enginyeria i de tecnologia, destacant en la utilització de nous materials i sistemes constructius, fet que ha permès que arribin als nostres dies obres com el Coliseu.
Però el llegat romà no és només “pedra”: és una manera de projectar. Van portar una cultura de la mesura i el replanteig (parcel·lacions, fites, traçats), i una idea molt pràctica que encara reconeixem: una ciutat i un territori s’han d’entendre com una xarxa que funciona, on els camins connecten, l’aigua arriba, i els serveis es mantenen. Moltes rutes, camins i eixos actuals segueixen, amb desviacions, lògiques d’itinerari ja fixades en època romana.
Van entendre que les ciutats havien de ser funcionals i tenir un caràcter civil. Disposaven d’equipaments com centres culturals, teatres, amfiteatres i circs; banys públics; espais religiosos; i també espais funeraris i commemoratius com panteons i mausoleus. I feien grans obres d’enginyeria com carreteres, ponts i aqüeductes. També van normalitzar allò que sovint no es veu: paviments, drenatges, conduccions i sistemes que fan habitable la ciutat, i fins i tot “instal·lacions” com la calefacció sota paviment que anticipen la idea moderna que un edifici és també tecnologia.
Quan es podia construir des de zero i no hi havia restriccions físiques, la ciutat romana s’ordenava en quadrícula, al voltant de dos carrers principals, el cardo i el decumanus, un de nord a sud i un d’est a oest, amb el Fòrum a tocar de la seva cruïlla i portes als extrems. En altres casos, el model s’adaptava a la topografia i a la història prèvia del lloc, i per això no totes les ciutats tenien només quatre portes ni una cruïlla perfecta al centre.
A Barcelona encara queda alguna cosa d’aquesta estructura; el decumanus és el que avui són els carrers del Bisbe i Ciutat i el cardo els carrers Llibreteria i Call. Posteriorment, a l’època medieval, la quadrícula romana es va densificant i reomplint, perdent-se aquesta simetria.
La plaça principal, el Fòrum, estava a on avui hi ha la plaça Sant Jaume, amb els edificis administratius, religiosos, econòmics i socials. Al carrer Paradís encara podem veure les columnes conservades del Temple d’August.
Part de la porta de la muralla de la ciutat i de les seves torres encara es poden veure a la Plaça Nova i al voltant de la Catedral, i hi ha trams de la muralla a la plaça Ramon Berenguer i a l’avinguda de la Catedral i carrers del perímetre.
Al Gòtic podem veure restes de l’aqüeducte de Barcelona, el qual feia arribar l’aigua començant al segle I. No se sap quan va deixar de funcionar, però és probable que ho fes amb la construcció del Rec Comtal al segle IX.
I, més enllà de grans construccions, també podem veure cases particulars romanes. Al Museu d’Història de Barcelona es conserven restes d’una gran “domus” (casa) romana i de locals comercials del segle IV, que recorden que la ciutat no era només monuments: era també habitatge, comerç i vida quotidiana.
Entorn del Baix Montseny, la petjada romana es veu sobretot en jaciments rurals i en la xarxa de comunicacions. Destaquen la vil·la de Can Terrers (la Garriga), amb unes termes molt ben conservades; l’assentament de Mons Observans (Can Tacó), del segle II aC; i jaciments com Can Rossell (Llinars) o les restes romanes associades al nucli de Granollers. A pocs quilòmetres també hi ha les termes romanes de Caldes de Montbui, i cap al nord, l’Hort d’en Bach (Maçanet) documenta una ocupació molt extensa en el temps. Tot plegat dibuixa un paisatge romà que sovint passa desapercebut: no una sola “gran ruïna”, sinó vil·les, camins i explotacions que expliquen com s’organitzava el camp i com es connectava amb les ciutats.