El Roure Gros de Vilamajor s’afebleix en silenci mentre el banyarriquer li devora l’ànima
La primera ruta que vam fer junta a la revista d’Aquí, al desembre del 2011, va ser visitar el Roure Gros de Sant Pere de Vilamajor. El 2020 hi vam tornar perquè estava malalt i ara, cinc anys després, sembla que es troba en els seus darrers dies. Avui, reprendrem la primera ruta que vam fer mai per a la revista, fa més de catorze anys, quan tot just començava aquesta aventura.
El traçat serà, més o menys, el mateix, però la mirada ha canviat. Ara sabem que els camins tenen capes: rere cada corba, rere cada arbre, s’hi amaguen històries que només es revelen amb el temps, o amb el retorn. Aquesta ruta, plena de racons que semblaven coneguts, ens sorprendrà amb detalls nous si hi passegem amb els sentits ben oberts. Però el veritable motiu que m’ha empès a tornar-hi no és tant el paisatge com una trobada pendent.
Vull portar-vos a saludar un vell amic, un gegant silenciós que ens ha observat durant anys des del marge del camí. Avui està molt malalt. Potser és la darrera vegada que el veurem dempeus. Esperem que no, però no trigarà massa. I crec que mereix, com qualsevol vell savi que s’acomiada del món, una visita, una paraula i una abraçada.
Parlo del Roure Gros de Vilamajor, tot i que molts el coneixeu com el Roure de can Cortès, o potser com el de can Bacs, de can Safont… o senzillament “el Roure”, com si no calgués afegir-hi res més. És un arbre monumental, solitari però majestuós, que es dreça al costat del camí com una catedral natural. El seu tronc, d’una volta de 335 centímetres, i la capçada, que s’estenia amb generositat fins als 22 metres de diàmetre, el fan impossible d’ignorar. Potser ja no tindrà avui tant de diàmetre, perquè li van caient les branques, inexorablement a mesura que es va afeblint.
Diuen que sota les seves arrels hi batega un petit aqüífer, que alimenta la font del Roure, situada uns metres més avall. Potser aquest doll d’aigua secreta li ha donat vida i força, i ha alimentat també llegendes sobre la seva edat. Molts li atribueixen quatre o cinc segles, però la veritat més probable és que nasqués durant el segle XIX. Potser no és tan antic com ens agrada pensar, però sí suficientment vell com per haver-se guanyat el respecte i l’estima de tot un poble.
Hi ha arbres que són molt més que arbres. Són punt de trobada, testimoni d’històries, refugi d’infants, lloc d’ombra per als avis. I quan aquests arbres es moren, mor una part de nosaltres amb ells. Però també ens queda l’oportunitat de dir adéu com cal: amb agraïment, memòria i afecte.
Així doncs, us convido a tornar-hi. A caminar amb calma. A tornar a començar.
Sigui com sigui, és evident que el Roure Gros és un arbre vell. Un ancià del bosc, d’aquells que no cal que parlin per imposar respecte. I com passa sovint amb els cossos que han viscut molt, el desgast arriba, encara que hi brolli aigua als peus.
Fa uns anys, ja ho vam començar a notar. Fulles que s’assecaven abans d’hora, una capçada menys verda, més trista. Alguna cosa s’hi estava desfent a dins, i no sabíem encara fins a quin punt. Alguns veïns apunten una causa molt humana: els vehicles que s’hi aparquen sovint sota l’ombra, compactant el sòl i asfixiant les arrels. Potser és això. Potser és el pas natural del temps. Potser totes dues coses.
Sigui com sigui, l’arbre es va afeblint. I aquest debilitament, com si fos una ferida oberta, ha estat la porta d’entrada per a un paràsit temible i tenaç: el banyarriquer gran (Cerambyx cerdo), un escarabat gegantí —pot arribar als cinc centímetres—, amb el cos fosc i antenes llarguíssimes que sembla que mai no s’acabin. Les seves larves, grosses com un dit, excaven sense descans galeries dins la fusta del roure, i d’aquesta fusta viva i noble, se n’alimenten.
El Roure Gros n’està ple. Si us hi fixeu, veureu les petites ferides al tronc: forats d’un o dos centímetres d’on surten serradures fines com sorra, proves evidents del desgavell interior. Aquestes galeries, més enllà del mal físic, tenen un triple efecte devastador.
Primer, trenquen les vies de saba, les que porten la vida a cada branca, i així s’assequen extremitats senceres.
Després, per aquests mateixos canals hi penetren humitat, fongs, insectes i formigues, que desfan la fusta i n’acceleren la podridura.
I finalment, amb tanta fusta buidada, el pes de les branques ja no el pot sostenir el seu propi esquelet, i cauen. De fet, ja fa temps que les primeres han començat a desplomar-se. Si hi aneu, aneu alerta.
S’han intentat alguns tractaments per salvar-lo, però tot indica que el procés és massa avançat. I per més paradoxal que sembli, el culpable de tot plegat, el banyarriquer, està protegit per la Directiva d’Hàbitats europea, ja que al nord d’Europa s’està extingint. Aquí, en canvi, ha trobat un refugi perfecte: un arbre gran, feble i indefens.
Costa acceptar-ho, però potser el Roure Gros ens està dient adéu. Potser no ens pot acompanyar gaires primaveres més.
Per això val la pena tornar-hi, encara que sigui per darrera vegada. Per mirar-lo com es mira un avi que comença a tancar els ulls. Per agrair-li tot el que ha estat: ombra, presència, silenci, força, memòria viva del paisatge.
Diuen que abraçar un arbre ens dona pau. Jo no sé si és cert. Però potser si som molts els que l’abracem, ell també sentirà una mica d’aquesta pau. Som-hi? Caminem fins a ell. I si podem, abracem-lo.
Amb respecte. Amb estima. I amb la certesa que, encara que algun dia caigui, el record del Roure viurà dret dins nostre durant molts anys.
La ruta que seguirem avui ja ens és familiar. És fàcil de seguir i està ben senyalitzada, amb les marques verdes que porten el dibuix d’un arbre blanc, com una invitació serena a perdre’s en el paisatge. Comencem al centre d’informació La Mongia de Vilamajor, just davant de l’església de Sant Pere, i anem pel carrer que porta el mateix nom fins a l’absis. Allà, girem a l’esquerra, amunt, pel carrer de Brugueres, i seguim pujant fins als Quatre Camins.
Un cop hi arribem, prenem el camí de can Bacs en direcció de baixada. Uns cent metres abans d’arribar a la masia, quan el bosc s’obre i els conreus prenen el relleu, ens trobem en un indret conegut com la Creueta. No hi veurem cap creu, però hi havia estat. El nom s’hi ha quedat, com una empremta de memòria. Si mirem amb atenció a mà dreta, veurem les restes d’un peanya de pedres amb una creueta -l’antiga creu de Sant Elies- que recorda que el record d’un fet trist.
Un jove, que baixava a festejar amb la noia de can Bacs, va topar-se amb un altre pretendent. El que havia de ser un moment d’il·lusió acabà en tragèdia. La creu, doncs, era una memòria silenciosa d’aquell episodi fatal. Pobra ànima.
Seguim endavant. Passem per la masia de can Bacs, avui convertida en una casa de turisme rural amb molt d’encant —i ben recomanable, si em permeteu dir-ho. Després del revolt, entre els camps, ens espera el Roure Gros. Podem aprofitar per acostar-nos-hi, contemplar-lo amb calma i, si us ve de gust, baixar fins a la seva font.
No recomano beure’n, però val la pena visitar-la. La font del Roure va ser arranjada als anys setanta del segle XX pel Martí Saboya de can Met, pouaire de la zona, que li donà l’aspecte que encara conserva. (Ara que hi penso: a “pouaire” hi surten totes cinc vocals. Una paraula plena.) La font guarda, com un secret discret, un poema senzill, escrit amb més sentiment que traça:
«Racó tranquil / Racó guarnit de molsa / Racó dels arbres vells / Mig desmaiats / La font que hi veig / Té una naixença / Dolça»
signat per J. M. Guaix.
L’aigua s’acumula en una petita bassa, que rega les feixes d’horts que hi ha més avall.
Després, tornem cap al Roure i continuem la ruta. A la cruïlla, en comptes d’anar cap a can Safont, pugem pel camí de can Romaní. En poca estona, veurem com ens saluda, pacient i immòbil, la Torre Roja, que ens espera des de dalt com una sentinella.
I així s’acaba aquesta ruta, que potser no és nova, però sí plena de noves mirades.
Jo ja preparo la propera, així que no guardeu gaire lluny les botes.
Fins el mes que ve… i bona ruta!
Recomanacions:
Dificultat: Baixa.
Recorregut: Circular, de 2,6 km.
Desnivell: Mongia, 305 m. Quatre Camins, 348 m. Can Bacs, 295 m. El Roure Gros, 290 m. Can Romaní, 310 m.
Durada: 45 min (a més a més de les parades).
Cal portar calçat còmode i que no rellisqui, aigua i protecció solar. Recomanem visitar el centre d’informació La Mongia, tot i que està molt ben senyalitzada i no hi ha perill de pèrdua. Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.
Més informació: