Vet aquí que fa molt temps, un rei medieval d’un petit regne es va casar amb una princesa escandinava. En passar el temps, ella es va començar a sentir molt trista perquè no podia gaudir dels bells paisatges del seu país plens de neus perpètues. El rei, aleshores, va tenir la idea de plantar, al voltant del castell, milers d’ametllers. Quan els ametllers van florir, van sembrar el paisatge de tonalitats blanques, de manera que tot semblava nevat, i la princesa va tornar a recuperar la seva felicitat. Els habitants d’aquell indret, a partir d’aquell moment, van aprendre a collir els fruits dels ametllers i tractar-los, elaborant així les primeres mostres de torró i derivats.

És una de les llegendes al voltant del torró. Tot i que no té base històrica, encaixa en el marc narratiu de moltes històries romàntiques medievals per justificar tradicions locals.

Probablement, els torrons tenen el seu origen en els dolços àrabs, basats en fruits secs com ametlla o avellana amb mel, ous i sucre. Altres fonts suggereixen un origen jueu, amb dolços com la halva, feta de llavors de gira-sol o sèsam amb mel o xarops, que comparteixen similituds amb el torró.

Sigui com sigui, està documentat des de l’edat mitjana a casa nostra. Al Llibre de totes maneres de confits, un tractat anònim que es creu es va escriure entre els segles XIV i XV, té una recepta de torrons. Fent una revisió del text per traduir-lo al català modern, diu: “Primer agafaràs les avellanes i les torraràs. Quan estiguin torrades, les netejaràs bé sobre un tros de vidre, assegurant-te que quedin ben netes. Després prendràs la mel en la quantitat que necessitis, que és aproximadament una lliura de mel per cada lliura d’avellanes, i la posaràs al foc amb un foc suau. Remena-ho bé i, en acabat, treu-ho del foc. A continuació, afegeix-hi una clara d’ou per cada lliura de mel i barreja-ho bé quan la mel estigui tèbia. Llavors, remena-ho durant una bona estona. En acabat torna-ho a posar al foc i deixa que cogui a foc lent, remenant constantment fins que estigui cuit. Quan la mel estigui cuita, treu-la del foc, afegeix-hi les avellanes i barreja-ho tot bé amb la mel. Un cop ho hagis fet, aboca-ho sobre una taula ben neta mullada amb una mica d’aigua. Estén la barreja i fes-ne tauletes, de la mida i forma que vulguis.” El primer receptari conegut de la cuina catalana és el Llibre de Sent Soví. Data de 1324. És una cuina anterior als productes arribats d’Amèrica, com el cacau, el tomàquet o la patata. Així, és molt probable que el Llibre de totes maneres de confits formés part del mateix corrent culinari medieval català, un moment en el qual aquesta cuina era capdavantera a Europa. Posteriorment, apareix en el Llibre de Coch, que data de 1520, un altre receptari català.

Al segle XVI hi ha constància de viatges per vendre de torró de Xixona a les fires d’altres poblacions com Elx. Com en el text del receptari anònim, aleshores només s’hi posava mel. Quan es va començar a vendre en grans quantitats, el sucre va substituir parcialment la mel.

Segons una teoria, durant el regnat de Carles IV d’Espanya (1788-1808), es va prohibir la venda de torrons fora de la temporada nadalenca, possiblement per les queixes dels pastissers madrilenys. Encara que no hi ha proves concloents que aquesta mesura es portés a terme, podria haver contribuït a associar el consum de torrons exclusivament amb Nadal.

Actualment, hi ha tres denominacions de torró reconegudes amb Indicació Geogràfica Protegida, el torró de Xixona, el d’Alacant i el d’Agramunt. El de Xixona, també conegut com a torró tou o fluix es caracteritza per una textura suau i pastosa, resultat de moldre les ametlles fins a obtenir una pasta homogènia. Els ingredients principals són ametlles torrades (amb un mínim del 64% en la categoria Suprema), mel, sucre i clara d’ou. El d’Alacant, també conegut com a torró dur o fort, té una textura dura i cruixent, amb ametlles senceres torrades (mínim del 60% en la categoria Suprema) barrejades amb mel, sucre i clara d’ou, i sovint recobert de neula. El d’Agramunt es distingeix per la seva forma rodona o rectangular i per estar cobert amb pa d’àngel. Els ingredients principals són avellanes o ametlles (mínim del 46%), mel, sucre i clara d’ou. La seva textura és més cruixent que la del torró de Xixona, però menys que la del torró d’Alacant.

A més d’aquestes, existeixen altres varietats sense Indicació Geogràfica Protegida. Un dels més habituals a les taules nadalenques és el de rovell d’ou cremat, elaborat amb una base de massapà i rovell d’ou, caracteritzat per una capa superior de sucre cremat, similar a la crema catalana. Va ser creat inicialment per aprofitar els rovells d’ou sobrants després d’utilitzar les clares en altres torrons. El torró de crema cremada, fet amb ametlles, sucre, ous i pell de llimona, sembla que va sorgir quan un pastisser va voler salvar un torró de canyella massa fluix, cremant-lo com la crema catalana. El de massapà, fet principalment amb ametlles mòltes i sucre, té una textura suau i és sovint decorat amb fruites confitades. El de xocolata amb fruits secs té una textura cruixent i un sabor intens. El de coco té una textura fibrosa i un sabor dolç característic. I així un llarg ventall de possibilitats imaginatives.

El torró continua sent avui no només un dolç, sinó també un símbol cultural.