Al darrer episodi de “Star Trek: The Next Generation”, titulat “All Good Things…”, veiem una versió del capità Jean-Luc Picard en un possible futur treballant a les vinyes de la seva propietat familiar, Château Picard.
En aquesta sèrie, la vinya és una representació del que és tradicional, arrelat a la terra, un símbol d’un passat en què la vida era més simple, lligada al treball manual i a la natura. Contrasta amb la vida a la nau Enterprise, on domina la tecnologia avançada, l’exploració de l’espai, i la interacció constant amb intel·ligències artificials i cultures alienígenes. La vinya es pot veure com una manera de reconnectar amb la humanitat més bàsica i primitiva en un món on la tecnologia sovint esborra aquesta connexió.
El seu arrelament és tal que s’ha considerat sagrat en moltes cultures. Egipcis, grecs i romans el veneraven en rituals. Dionís (en la mitologia grega) i Bacus (en la mitologia romana) eren els déus del vi i la festa, associats amb la fertilitat i la celebració. En la religió cristiana, el vi és un element central del sagrament de l’Eucaristia, simbolitzant la sang de Crist. En la religió jueva, el vi també ocupa un lloc sagrat i central en molts rituals i celebracions. El Kidush, per exemple, és la benedicció recitada sobre el vi o el suc de raïm per santificar el sàbat o una festa jueva.
Ha estat font d’inspiració en art i literatura, ja des dels poemes d’Homer, a on el menciona com a part de la vida diària (del segle VIII aC) i els rituals. A la seva obra, és un símbol de festes, hospitalitat, ofrenes religioses i, a voltes, de poder i engany. Odisseu enganya el ciclop Polifem oferint-li un vi excepcionalment fort i dolç, embriagant-lo i, així, escapant d’ell.
El poeta clàssic persa Omar Khayyam (1048-1131) va dedicar molts dels seus escrits al vi, amb versos com “Aquesta copa de vidre, riallera de vi, / és una llàgrima que amaga la sang del cor”. Tot i ser musulmà, utilitzava el vi com a metàfora per explorar temes profunds com la vida, la mort i la recerca espiritual. O potser una mica més que això, si tenim en compte que va escriure que “beure vi i viure feliç és la meva norma”. Sembla que la seva filosofia de vida era gaudir del moment present i desafiar les normes socials i religioses de la seva època.
De temps més recents i autors més propers en tenim un munt d’escrits, com els de Charles Baudelaire i Pablo Neruda, i els de catalans com Miquel Martí i Pol i Joan Maragall.
Està present en totes les arts. El trobem en l’antiga Grècia i Roma en els seus frescos i mosaics, en el Renaixement i el Barroc, en obres de Caravaggio i Veronese, a les obres de Shakespeare, al Pop Art, en el cinema actual, com a símbol de la cultura i la tradició (com el cas del capità Picard)…
Sobretot a la Mediterrània, el vi és molt més que una simple beguda. És un element essencial de la cultura gastronòmica, arrelat a la tradició i al patrimoni culinari de cada zona. A França, per exemple, el vi de Bordeus marida amb plats contundents com el magret d’ànec i el foie gras, mentre que el vi rosat de la Provença acompanya de manera ideal plats frescos com l’amanida niçoise o el peix a la graella. A Itàlia, el Chianti, amb la seva robustesa i complexitat, és el company perfecte del bistec alla fiorentina o de les pappardelle al ragú, reflectint la connexió entre la terra i la cuina regional. A Grècia, els vins blancs de Santorini, com l’Assyrtiko, són inseparables de plats tradicionals com la moussaka o el souvlaki, harmonitzant amb la frescor dels vins.
Aquest mateix principi de maridatge es pot aplicar a casa nostra, on el vi forma una part fonamental de la gastronomia catalana. Els nostres vins negres del Priorat i de la Terra Alta, coneguts pel seu cos i estructura, són excel·lents companys d’un plat d’escudella i carn d’olla o del xai a la brasa, on els sabors intensos de la carn es veuen elevats pels tanins i la complexitat dels vins. Els blancs del Penedès, frescos i afruitats, mariden perfectament amb plats de peix, com un suquet de peix o les famoses gambes de Palamós, oferint un equilibri entre l’acidesa i la dolçor del marisc. Els vins rosats catalans, amb el seu caràcter fresc i lleuger, són l’elecció ideal per acompanyar una paella o un arròs negre, on la suavitat del vi complementa la riquesa dels ingredients marins. El vi no només acompanya el menjar, sinó que n’és una part intrínseca que enriqueix l’experiència gastronòmica.
I no oblidem que la vinya també ha contribuït a la preservació de paisatge. Però ho fa humanitzant-lo, en lloc de deixar-lo feréstec. Així, estem acostumats a veure terrasses i marges de pedra en moltes zones muntanyoses, tot un símbol d’enginy i convivència amb el medi natural. A més a més d’ampliar l’espai per cultiu, sobretot quan hi ha molt pendent, aquests elements conserven el sòl, prevenen l’erosió i gestionen l’aigua de manera eficient. Com la resta de cultius tradicionals, també ha col·laborat a tenir un paisatge net, en el qual les diferents peces que el componen (pobles, camins, bancals, costers, marges, espais agroforestals…) estan ben delimitades, sense espais confusos i poc clars.
A Catalunya, la vinya que coneixem és el resultat del treball de moltes generacions, i comprèn des dels costers del Priorat fins a les vinyes de l’Empordà.