“Senyores i senyors, l’Univers tal com el coneixem fa més de cent setanta mil milions de milions d’anys s’acabarà d’aquí a poc més de mitja hora. Així doncs, benvinguts tots a Milliways, el restaurant de la fi de l’univers!”
És el restaurant de la novel·la de ciència-ficció i humor absurd “La guia de l’autoestopista galàctic” de Douglas Adams. El sopar (o dinar) es pot pagar dipositant un cèntim en un compte d’estalvi. L’interès compost de la inversió des d’avui fins al dia de la fi de l’Univers, permet pagar el seu enorme cost. El plat del dia és una vaca intel·ligent, criada i educada per voler ser menjada. Les verdures, en canvi, són molt clares en no voler ser menjades.
La literatura té un munt d’àpats especials. En són exemples el te de les sis d’Alícia en el País de les Meravelles, el festí de coronació a Les Cròniques de Nàrnia, els banquets d’inici i final de curs a Hogwarts de Harry Potter i els banquets amb els quals es tanquen les històries d’Astèrix.
Amb tot, potser és a la mitologia a on són més recurrents. Un exemple, del qual us vam parlar a l’article del passat març, és el del sopar que Dionís va oferir a la resta dels Déus de l’Olimp. Dionís volia que gaudissin dels cinc sentits i va inventar el brindis per afegir el so, que li faltava a la llista. Els aliments predominants dels Déus eren el nèctar i l’ambrosia, els quals els permetia mantenir la immortalitat. En els escrits antics no explica quina era la seva composició. En escrits més moderns s’han fet diferents elucubracions. Segons el poeta i novel·lista anglès Robert Graves, el nèctar era una beguda dolça elaborada per fermentació de la mel i l’ambrosia era una mescla sense cuinar de mel, aigua, fruita, oli d’oliva, formatge i ordi. Altres més recents, com Terence McKenna i Giorgio Samorini, diuen que havien de portar substàncies psicodèliques, donat que les experiències amb elles sovint es descriuen com transcendentals i espirituals. Hi ha un cas que reforça aquesta idea. Des del 1500 aC fins a l’arribada del cristianisme, es feien a la ciutat grega d’Eleusis, uns ritus pagans en honor a tres divinitats (Demèter, Persèfone i Iacus). En ells, les persones prenien una beguda anomenada Kykeon, amb menta i farina de sègol. Sembla que el sègol contenia fongs com l’ergot, que li donaven el seu color vermellós característic i li afegien propietats al·lucinògenes.
El nèctar dels Déus es descriu en altres mitologies i amb característiques similars. Segons una antiga llegenda hindú, els Deva, déus superiors, es van reunir per aconseguir el nèctar de la immortalitat, l’Amrita, amagada en el gran oceà de llet. Van decidir col·laborar amb els Asura, els dimonis, batent l’oceà del qual van emergir nombrosos tresors com Kamadhenu, l’elefant Airavata, l’arbre celestial Parijat i també l’Amrita. Una de les deitats, Vishnu, va intervenir per assegurar-se que només els Deva obtinguessin l’Amrita. Aquesta història, anomenada Samudra Manthan es pot interpretar com la lluita entre el bé i el mal i també com la necessitat de superar la dualitat.
En la mitologia nòrdica, el nèctar dels déus és l’hidromel de Kvasir, una beguda màgica creada a partir de la sang del savi Kvasir i mel fermentada. Els déus van obtenir aquest hidromel després que dos nans el matessin i barregessin la seva sang amb mel. Un cop fermentada, aquesta beguda conferia saviesa i inspiració poètica a aquells que la bevien. Això sí, com en el cas del nèctar grec i l’Amrita, només els déus en tenien accés complet.
En la mitologia celta, el Calderó d’Abundància és una font màgica de menjar i beguda inesgotable associada amb el déu Dagda. Aquest calderó, que només els déus podien utilitzar plenament, com en la majoria de les mitologies, proporcionava una abundància infinita i era capaç de satisfer qualsevol necessitat. Simbolitza la riquesa i la prosperitat divines.
En la mitologia xinesa, l’Elixir de la Immortalitat és una substància mítica que els déus, especialment en el taoisme, consumien per mantenir la seva immortalitat. Aquest elixir era sovint buscat pels alquimistes que intentaven replicar la fórmula divina per assolir la vida eterna.
En la mitologia persa, l’Haoma és una planta sagrada i també una beguda preparada a partir d’ella. A diferència dels altres casos, a més a més dels Déus, també la consumien els sacerdots durant els rituals. Conferia força, salut i immortalitat. Els textos sagrats del zoroastrisme descriuen l’Haoma com una entitat divina que proporciona energia vital i protecció contra el mal, sent essencial en les cerimònies religioses.
El concepte d’un nèctar diví és present en moltes cultures, simbolitzant la recerca de la immortalitat, la saviesa i la prosperitat, i subratllant la idea que aquests dons són reservats per als éssers divins o aquells considerats dignes pels déus. Amb tot, hi ha begudes i aliments sagrats que han estat accessibles als humans, com el cas del Kykeon dels grecs o el Pulque en els asteques i els maies.