Al portal de casa dels meus avis hi havia una peça de ferro per netejar-se les sabates. Sempre m’explicaven que, anys enrere, els carrers no estaven asfaltats i, quan plovia, era habitual arribar amb els peus plens de fang. Encara se’n poden veure en algun lloc, són rascadors de sabates.
Hi ha molts elements i accions quotidianes, com rascar el fang la sola de les sabates abans d’entrar a les cases, que han quedat obsoletes per innecessàries. Però potser podríem recuperar-ne algunes. Mai està de més aprofitar la saviesa del passat.
Quan el pressupost ho permetia, es procurava que el llindar de la llar fos impressionant. Es construïen portals ben gruixuts, fins i tot acompanyats amb bancs de pedra, i es creaven espais de recer per no haver d’anar amb presses per obrir la porta quan plovia. El rebedor també tenia una funció de transició entre el carrer i la casa. S’hi deixaven els abrics, les eines de feina, el paraigua o el cabàs amb la compra. Era un filtre que preservava la netedat i la calma de l’interior de la casa. I era un lloc indispensable per les visites.
Avui, amb les cases més petites i amb el ritme accelerat, l’hem convertit en un lloc de pas. Però potser paga la pena repensar-lo i apropar-lo una mica a un racó on aturar-nos, ni que sigui uns segons, i fer-nos sentir a gust i que estem entrant o sortint de la nostra llar. Si es pot, seria ideal posar-hi un banc o un tamboret per calçar-se, tenir-hi penjadors, una tauleta o una superfície per una safata per les claus i el correu i una llum càlida amb un interruptor a mà. Altres idees serien posar un mirall per ampliar l’espai visual i una catifa per delimitar la zona. Evidentment, tot està condicionat per les seves dimensions, però és important no saturar-lo, evitant deixar coses per terra i aprofitant les alçades per mantenir-ho net i ordenat. Si és molt petit, es pot optar per mobles flotants com prestatgeries o consoles, per crear una sensació d’amplitud i calidesa. I no oblidem que és l’entrada a casa nostra. Es pot personalitzar amb quadres, fotografies o il·lustracions o altres elements que ens defineixin i plantes d’interior per afegir un toc de frescor i vitalitat.
Abans, els patis, les galeries i els balcons eren indrets de vida quotidiana, molt més actius que decoratius. Un pati interior era un lloc de treball per estendre la bugada, guardar-hi llenya o eines i, alhora, convertir-se en un lloc fresc a l’estiu de trobada amb els més propers. Les galeries, sobretot quan estaven tancades amb grans finestrals, eren extensions de la casa on aprofitar la llum natural, escalfar-se a l’hivern i guanyar un lloc per llegir, cosir i conversar. Els balcons, per la seva banda, eren un pont amb el carrer, des d’on se saludava als veïns i es veien les activitats populars.
Ara han quedat reduïts a patis de llum, magatzems improvisats i llocs per l’aire condicionat. També són uns llocs a repensar, per molt que puguin ser més petits que els seus antecessors. Amb les bombes de calor actuals no tenim la mateixa necessitat d’escalfar-nos a l’hivern i de refredar-nos a l’estiu, però continuem necessitant espais per relaxar-nos, ni que sigui deu minuts i poder conversar amb els altres. En un balcó que no sigui exageradament petit hi podem posar un parell de plantes resistents, com romaní i falguera, un seient i un tendal o una pèrgola per donar ombra de dia i fanalets o garlandes de bombetes a la nit.
Un dels que han canviat força és el dormitori, originàriament fosc i silenciós, sovint en una part allunyada de la casa. Potser no tenien més mobiliari que el llit, la calaixera i una cadira. Era habitual tenir cortines gruixudes que arribaven a terra amb l’objectiu d’evitar la llum i de limitar el soroll. Aquestes habitacions tenien un objectiu molt clar: descansar.
En els nostres temps, s’han convertit en refugis personals plens de televisors, ordinadors, escriptoris i, fins i tot, aparells d’exercici. Hem oblidat completament la seva funció. No és estrany que molta gent tingui dificultats per dormir. Per regular el ritme circadiari, és convenient que dormim amb foscor real, amb una persiana ben ajustada i sense haver utilitzat pantalles en les darreres hores, amb una temperatura que no superi els 20 °C i una llum suau que es pugui regular des de la tauleta. Tenim molts avantatges gràcies als nous materials i a les noves tecnologies. Tenim dobles i triples vidres per evitar el soroll, podem optar per cortines de dues capes, una opaca i una lleugera tant pel soroll com per la llum i tenir sistemes de climatització per no patir temperatures extremes.
També els banys han patit una bona transformació. En moltes llars, hi havia una pica o una gerra a la cambra i un safareig comunitari a fora. Amb el temps es van anar incorporant els banys dins de casa, sovint petits, amb una banyera de zinc, una pica i un vàter. Ara són una de les estances més cuidades. Són confortables, amb bona il·luminació, calefacció, aigua calenta, tovalloles i barnussos ben gruixuts, i tota mena d’artefactes per a la cura personal. Del passat, però, podem recuperar la simplicitat i evitar acumular productes i objectes innecessaris i, si n’hi ha, aprofitar la ventilació natural obrint les finestres.
La que potser ha quedat més relegada ha estat la cuina, abans centre de la vida domèstica. Algunes tenien una llar de foc o una estufa com a punt central i, al seu voltant es feien tasques com netejar verdures o preparar mandonguilles. Avui, les cuines han quedat com un espai pràctic i accelerat, destinat a menjars ràpids o a escalfar menjar preparat. Aquí també podríem aprofitar la saviesa del passat per tenir una relació més conscient amb el menjar i amb la família, i recuperar la taula com un lloc per cuinar productes de temporada i per conversar.