Un dia, el shōgun Ashikaga Yoshimasa, va trencar la seva tassa de te xinesa. Com que se l’estimava molt, la va enviar a la Xina per ser reparada. Els artesans xinesos van fer una molt bona feina, mirant de dissimular les juntes per on s’havia trencat, i posant unes petites grapes de metall per sota per unir les peces. Al shōgun, però, no li va agradar com havia quedat i va decidir cridar a uns artesans japonesos per solucionar-ho. Van fer una barreja d’unes resines naturals i pols d’or i amb ella van tornar a unir les peces. Ara no hi havia grapes, però les juntes ja no només no estaven dissimulades, sinó que estaven ressaltades amb el color daurat. Al shōgun li va encantar la solució. Havia nascut la tècnica “kintsugi”, consistent a reparar amb or, plata o laca amb pols d’or una peça de ceràmica trencada. Això passava al segle XV.
La història del shōgun, ben segur, ha estat exagerada amb el pas del temps i s’ha de prendre més com una llegenda. En realitat, no hi ha registres exactes de com va néixer el “kintsugi”. Per altra banda, sembla que la tassa encara existeix i manté les grapes de metall. Estaria està exposada al Museu Nacional de Tòquio, i se la coneixeria amb el nom propi de Bakohan. Si us interessés, us podríeu comprar una rèplica per Internet, tot i que a un preu elevat.
Segur que heu vist, en pel·lícules o en llibres d’art japonès, ceràmiques reparades amb les esquerdes daurades que continuen sent molt valorades. El kintsugi parteix de la idea que, de la imperfecció i la ferida, pot sortir una forma encara més gran de perfecció estètica. També es pot veure com un motiu per mantenir un objecte, fins i tot després de trencat, destacant les esquerdes i les reparacions com a simples esdeveniments de la seva vida, en lloc de llençar-lo a la primera que li passi alguna cosa. Tot plegat té relació amb la filosofia japonesa de la impermanència, la qual engloba els conceptes de no afecció, acceptació del canvi i del destí com a aspectes de la vida humana. En realitat, cada peça reparada amb “kintsugi” és única, i la seva bellesa es deriva de la seva imperfecció i de la història que explica.
L’estètica japonesa comprèn un conjunt d’ideals antics que inclouen “wabi” (bellesa transitòria i crua), “sabi” (la bellesa de la pàtina i l’envelliment naturals) i “yūgen” (gràcia i subtilesa profundes). D’aquests ideals es deriva el nom de l’estil de decoració Wabi-Sabi. En aquest estil es busca crear espais relaxats, amb materials naturals i ambients en tons neutres, que facin la sensació d’estar poc planificats (tot i que ho estiguin) i a on es pugui apreciar la bellesa del pas del temps. Per això, són molt apreciats els materials que poden mostrar la seva història a través d’esquerdes, oxidació, marques del clima o accidents, com poden ser la fusta, el bambú, el lli, la pedra, la ceràmica i molts metalls. Per altra banda, acostumen a ser materials imperfectes, donat que no són uniformes i tenen diferents textures. La fusta, en concret, és imprescindible perquè gairebé mai és uniforme, varia tant el seu color com la seva textura, i té moltes imperfeccions naturals. Aquest estil també busca la senzillesa i la humilitat, i fuig d’elements superflus i de la decoració excessiva, d’aquí que tingui un punt de minimalista.
Molts estils de decoració valoren les imperfeccions degudes al pas del temps, no només l’estil japonès. L’estil Industrial, per posar un exemple d’un estil contraposat al japonès (un occidental i l’altre oriental), respecta les estructures existents de la construcció, mantenint elements com l’obra vista, les canonades, les columnes de ferro o de formigó i, fins i tot, els aparells d’aire condicionat antics. Va néixer amb els lofts de Nova York, a mitjan segle XX. En aquells moments, amb la desindustrialització de la ciutat, hi havia molts magatzems i fàbriques abandonades, els quals es van convertir en habitatges, per a immigrants i tota mena d’artistes, que no es podien pagar un lloguer a la ciutat. En aquells moments es buscava funcionalitat i calidesa, sense més pretensions. Amb el temps, però, es va anar posant de moda, com va passar amb el loft d’Andy Warhol, “The Factory”.
Un altre estil, el Shabby Chic, també busca elements que mostrin signes d’ús i desgast natural, en aquest cas mobles (preferiblement elegants i ornamentats) i tèxtils (com lli, cotó, encaixos i brodats). Va néixer en les cases de camp de la Gran Bretanya, on era habitual trobar vells sofàs, cortines desgastades i pintures antigues. Com el “kintsugi”, ofereix una nova oportunitat a objectes antics. Va ser molt popular entre els moderns bohemis i els artesans, creant un moviment contracultural en els anys vuitanta, quan s’havia posat de moda la decoració cara i de qualitat entre la classe mitjana i alta. A diferència de l’estil Industrial, té un toc femení i romàntic, predominant una paleta de colors pastel suaus, com rosa pàl·lid, blau cel, blancs desgastats i cremes. Shabby significa “desgastat pel pas del temps”, afegint-li “chic” per donar-li aire fresc.
L’estil Rústic és un altre estil que valora el pas del temps. Igual que el Shabby Chic, té un origen rural, però valora més la funcionalitat i la simplicitat, i emfatitza més la durabilitat i la capacitat de resistir el pas del temps dels objectes antics. És menys delicat i menys pretensiós, amb una forta connexió amb la natura i la vida en el camp. La paleta de colors tendeix a ser més terrosa i saturada, amb tons de verd, marró, granat i blau fosc. Les textures són més rudes, incloent-hi fusta no tractada, pedra, i teixits gruixuts com ara la llana.
La bellesa no es troba en la perfecció. Com he vist en aquests exemples, cada esquerda, cada desgast i cada arruga, ens permet apreciar l’autenticitat i la història dels objectes i ens permet donar-los-hi una nova oportunitat. Hi ha bellesa en les cicatrius del temps i la vida.