Quan observem un edifici monumental d’un lloc i una època, sovint ens fixem en els seus aspectes tècnics, com formes, alçades, colors, volums i expressió. Per exemple, en una església romànica observem les seves formes sòbries i robustes, els murs gruixuts i poques obertures, les voltes de canó i arcs de mig punt, i la distribució en una planta de creu llatina, amb una nau central i absis semicircular. I els detalls dels capitells decorats amb figures bíbliques o fantàstiques i els timpans esculpits amb escenes del Judici Final. En el Partenó d’Atenes, observem la seva simetria, els volums ordenats, les columnes estriades, i els frontons i frisos decorats amb escenes mitològiques.
Tota això respon al com s’ha fet l’edifici. Si no anem més enllà, ens deixem la pregunta més important. El perquè s’ha fet.
L’arquitectura ha estat una forma d’influir en les societats al llarg de la història. Les esglésies romàniques van esdevenir centres de transmissió de missatges cristians, especialment en un moment en què la societat tenia un nivell d’alfabetització molt baix. Així, l’ús d’imatges en les façanes, capitells, vitralls i altres elements arquitectònics es van utilitzar per comunicar valors, creences i advertències religioses. El Partenó va ser un símbol del poder i del prestigi de la ciutat d’Atenes en el seu apogeu, en el segle V aC, glorificant tant la deessa Atena com els valors democràtics de la ciutat.
En la gran majoria dels casos, els missatges que contenen els edificis monumentals tenen dues grans funcions: Definir la jerarquia existent i instaurar la por al càstig.
Jerarquia i por, en realitat, són dues cares de la mateixa moneda. La jerarquia es manté a través de la por, és a dir, per la por a les conseqüències de desafiar l’ordre establert, i la por és eficient gràcies a la jerarquia, és a dir, quan hi ha una autoritat que pot administrar el càstig.
La simbologia dels edificis mostra clarament qui està al cim de la jerarquia, sigui un governant o líder religiós. Els monuments, els palaus i els temples no deixen cap dubte sobre qui exerceix el control i té l’autoritat. L’arquitectura expressa aquesta jerarquia tant en la seva monumentalitat (impressionant el poble) com en la seva organització espacial (qui té accés a certs espais i qui no). Per exemple, només el clergat podia accedir a l’absis en una església romànica, o en el Partenó, només els sacerdots i líders tenien accés a les parts més sagrades.
L’arquitectura també reflecteix un ordre més ampli, incloent-hi l’ordre diví o còsmic. Tant en l’antiga Grècia com en el cristianisme medieval, els edificis eren una representació de l’ordre diví a la terra, siguin Zeus o el Déu cristià.
Aquestes estructures també reforçaven la identitat col·lectiva, definint qui pertany a un grup i qui no. Per exemple, les esglésies, amb la seva iconografia cristiana, reforçaven la identitat dels fidels com a membres de la comunitat cristiana, diferenciant-los d’altres grups religiosos o ètnics.
En el cristianisme medieval, la jerarquia celestial reflectia l’ordre establert en el món espiritual, seguint un esquema clar de superioritat entre Déu, Crist, els àngels, els sants i els humans. Aquesta jerarquia celestial es reflectia a la terra a través de la jerarquia eclesiàstica i social. Al cim hi havia el Papa, considerat l’intermediari més proper a Déu, seguit pels cardenals, bisbes, sacerdots i altres membres del clergat. Seguint aquesta lògica, molts reis i emperadors es consideraven escollits per Déu a través del concepte del “dret diví dels reis”. Això legitimava el seu poder terrenal, i sovint es percebien com a protectors de la fe en els seus regnes.
En la majoria de les cultures, l’essència del missatge que es transmet és precisament aquesta: l’univers té un ordre diví, i jo sóc el vincle entre els déus o el poder diví i els humans. Per tant, fes-me cas perquè la meva autoritat no és només terrenal, sinó que està legitimada per forces superiors.
A l’antic Egipte ho eren els faraons, déus vivents, intermediaris entre els déus i els humans. El Temple de Karnak deixava clar que el faraó estava al cim de l’ordre terrenal i còsmic. Només els sacerdots i el faraó tenien accés als espais més sagrats dels temples, reforçant la seva posició exclusiva en la jerarquia. En la Xina imperial, l’emperador era conegut com el fill del Cel, i rebia el seu mandat, legitimant el seu poder.
La segona gran funció de l’arquitectura monumental és por al càstig, una de les formes més poderoses per controlar la societat. Les representacions del Judici Final en les esglésies romàniques serveixen com a recordatori constant que hi ha un càstig diví per aquells que no segueixen l’ordre establert. També ho fa l’organització física dels edificis, amb controls d’accés a espais sagrats. Això ajudava a mantenir la població dins de les normes morals i religioses imposades per les elits religioses i polítiques.
A l’antic Egipte, les imatges del Judici d’Osiris advertien de la destrucció eterna per aquells que no vivien segons les lleis divines. A les civilitzacions mesopotàmiques, els relleus dels palaus assiris mostraven càstigs brutals als enemics, reforçant la por al poder del rei. En les civilitzacions precolombines, els sacrificis humans en temples com el Temple Major dels asteques servien tant per aplacar els déus com per mantenir la població sotmesa a través de les possibles represàlies divines.
La mort, com a destí inevitable, és un altre element clau per inculcar la submissió. Les representacions de la condemna eterna en el cristianisme eren formes de controlar el comportament mitjançant la incertesa sobre el que vindrà després de la mort. Això reforçava la necessitat d’obeir les normes per garantir una bona mort i la salvació.
Tot i que els valors i les directrius no sempre es basen explícitament en la por, sovint s’introdueixen com a part d’un sistema que inclou advertències sobre les conseqüències de no seguir-los. Els valors cristians de la caritat, l’obediència i la devoció es reforçaven a través de l’arquitectura.