A la sèrie The Big Bang Theory, en Leonard Hofstader li mostra al Sheldon Cooper un cartell amb la paraula “ironia”. És la forma que té d’ajudar-lo a entendre que el que li diu la Penny en aquell moment és sarcàstic i no s’ho ha de prendre com una afirmació literal. El Sheldon té una clara incapacitat per distingir entre què es diu i què es vol dir.
La majoria de nosaltres som capaços de distingir-ho. Però… sabríem reconèixer la ironia en arquitectura?
Hi ha alguns estils arquitectònics que quan copien elements d’altres estils ho fan perquè els admiren. És el cas del neoclassicisme del segle XIX, que retorna a l’arquitectura grega i romana, perquè admira la seva estabilitat, ordre i grandesa, i el cas del neogòtic perquè que busca recuperar la fe, l’espiritualitat i la identitat nacional de l’edat mitjana.
En canvi, altres estils copien com a crítica. Potser el cas més clar és el de l’arquitectura postmodernista, nascuda com a reacció contra l’austeritat, la formalitat i la falta de varietat de l’arquitectura moderna.
L’arquitectura moderna es basava en les tesis de Walter Gropius i Le Corbusier. Apostaven per la funcionalitat, la simplicitat i la universalitat. Els edificis van acabar sent estructures d’acer i formigó, amb planta lliure, grans façanes amb vidre i absència d’ornaments addicionals. Són les famoses “caixes de vidre”, símbol de la ciutat moderna arreu del món. Ludwig Mies van der Rohe, un dels seus referents, utilitzava la frase de “menys és més”.
L’arquitectura postmoderna reivindica el pluralisme, l’ambigüitat i l’expressió individual. On uns veien puresa, els altres veuen monotonia i dogmatisme. En l’arquitectura postmoderna podem trobar l’ús d’elements clàssics com a columnes dòriques o frontons però sovint desproporcionats o descontextualitzats. Juga amb els colors i les formes. Com a exemples icònics tenim el Portland Building, amb columnes decoratives pintades sense cap funció estructural, la Piazza d’Italia de Nova Orleans, una recreació kitsch d’una plaça clàssica italiana i la Vanna Venturi House, una casa que trenca amb moltes de les regles modernistes com la de la simetria. Robert Venturi utilitzava una frase radicalment oposada a la de van der Rohe; per ell “menys és avorrit”. A Catalunya hi ha algunes construccions que poden respondre a aquest corrent de crítica al modernisme: El Parc de l’Espanya Industrial, el Teatre Nacional de Catalunya i l’Hotel Porta Fira.
Un altre estil que incorpora la ironia és l’arquitectura kitsch. El terme kitsch s’associa habitualment amb l’excés, la superficialitat i el mal gust, però també pot entendre’s com una resposta emocional i popular a l’art i a l’arquitectura elitista. Quan utilitza columnes clàssiques de cartó pedra, textures falses o recreacions fantasioses de castells i palaus, ho fa sense cap voluntat de ser fidel a l’estil original. En alguns casos, el kitsch és sincer i busca agradar sense complexos; en d’altres, el seu ús extrem pot ser tan deliberat que esdevé una paròdia del bon gust. Es poden trobar exemples en hotels temàtics, centres comercials o espais d’oci que juguen amb referents històrics d’una manera conscientment exagerada.
En una línia similar, però amb un to més lúdic i experimental, trobem l’arquitectura pop. A diferència del kitsch, l’arquitectura pop sol tenir una intenció més conceptual o artística, i se centra en la superfície, el color i el simbolisme visual. L’ús de formes impactants i icòniques no pretén ser funcional ni discret, sinó que busca provocar, seduir o desconcertar. La ironia aquí es manifesta en el contrast entre el caràcter efímer, banal o comercial dels referents utilitzats i el context arquitectònic tradicional. Com a exemple tenim l’Ant Farm, una casa a Texas amb formes orgàniques i futuristes inspirada en l’art pop, la psicodèlia i la tecnologia espacial.
Hi ha altres estils que també copien o reinterpreten amb intencions de trencar, qüestionar o subvertir el que representava el passat o el present dominant. El deconstructivisme és crític i rupturista. Rebutja l’ordre, la simetria i la lògica estructural. Fa la crítica amb geometries fragmentades, i formes que semblen inestables o desmuntades. Un exemple és el Museu Guggenheim de Bilbao. El brutalisme ho fa reivindicant la veritat dels materials, especialment del formigó vist, i l’austeritat funcional. Un exemple és el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
Quan observem un edifici i percebem que alguna cosa no acaba d’encaixar —una columna que no sosté res, un frontó sense temple, un material exageradament teatral— potser ens trobem davant d’una arquitectura que ens està parlant amb ironia. I si no ho entenem a la primera, potser només ens cal imaginar-nos en Leonard aixecant aquell cartell amb la paraula “ironia”. Potser, com en el cas del Sheldon, la clau és aprendre a llegir el que es diu… i també el que es vol dir.