Fonts amagades de Santa Susanna

Camí d’aigua i de memòria: cap a les fonts amagades de Santa Susanna

Dues fonts, un torrent i una pregària: ruta pels boscos de les muntanyes de Vilamajor

Us convido a acompanyar-me en una excursió tendre i humida, d’aquelles que semblen sortides d’un llibre de contes. Ens endinsarem en el veïnat de Santa Susanna de Vilamajor per descobrir dues de les fonts més boniques i discretes de la contrada, amagades dins un torrent embolcallat de molsa, falgueres i silenci. Un d’aquells racons on no costaria gens imaginar que, rere una mata de galzeran, hi tragués el cap una fada.

El punt de sortida d’aquest petit viatge és l’esglesiola de Santa Susanna, al cor del veïnat muntanyenc que duu el mateix nom, dins el terme de Sant Pere de Vilamajor. Aquest temple petit i recollit va ser alçat per la família Samon al segle XVII, segurament amb més fe i bones intencions que no pas recursos, però amb un amor tan profund per aquest lloc que encara avui es fa notar.

Diuen que abans hi havia una altra capella dedicada a la santa, sobre uns camps del mas Samon, una mica més enllà d’on anirem, però que amb el temps aquella primitiva església devia quedar massa petita per aplegar les veus i pregàries del veïnat. Així que el 1683 es va escollir aquest indret tan bucòlic, entre muntanyes, prats i boscos, per alçar-hi l’actual temple, que durant segles ha estat l’eix espiritual, social i festiu dels que viuen en aquestes terres altes.

El dia més esperat, encara avui, és l’onze d’agost, festa de Santa Susanna, quan la gent s’hi aplega per celebrar la festa major del veïnat. És un dia de comunió amb l’entorn, amb la memòria i amb la comunitat. Però, malauradament, tot i que la devoció no s’ha perdut mai, sí que el temple ha anat caient en l’oblit del temps.

Caldria actuar. I caldria fer-ho aviat. Però mentre no arriba la restauració que esperem, caminar pot ser la millor manera de recordar, estimar i reivindicar.

Teniu les botes ben cordades? L’aigua a la cantimplora i la mirada ben desperta?

Doncs comencem el nostre camí cap al torrent de la font Fresca, deixant enrere l’esglesiola com qui diu: “Tornarem, i no ens oblidem de tu”.

Comencem a caminar amb l’esperança de trobar aigua i memòria, dos béns escassos però vitals. Ens enfilem per la pista cap a mas Joan, i, un cop arribem a la bassa, ens desviem per un camí forestal que marxa a la dreta, en direcció a les ruïnes d’una casa misteriosa: el Saüc. El nom ja evoca medicina i llegenda.

Aviat el camí enllaça amb una pista més ampla. Nosaltres prenem el ramal de la dreta i comencem un tram còmode, planer i fresc, envoltats per alzines i castanyers que ens fan ombra i ens embolcallen amb la seva presència antiga. És un bon moment per respirar profundament, deixar enrere les presses i escoltar el bosc.

Poc després, un trencall a la dreta ens voldria dur al veïnat de cal Tard, però nosaltres seguim avall, deixant-nos portar per la pista principal. Travessarem un petit torrent —un tast del que vindrà— i el camí comença a enfilar-se de nou, suaument, amb aquella mena de pujada amable que no ofega. Els trencalls secundaris no ens han de fer dubtar: avancem decididament cap al nostre primer objectiu.

I de sobte, el bosc s’obre i apareix el torrent de la font Fresca. Ens aturem. No per fatiga, sinó per meravella. Unes escaletes discretes ens conviden a pujar fins a la font Fresca del Samon, on l’aigua brolla entre dos bancs de pissarra. Una llosa de pedra sobresurt de la muntanya, i el raig fresc cau amb delicadesa envoltat de falgueres.

Sobre la font, una inscripció que ressona com una oració modernista:
«MCMXVIII – Font Fresca del Samon – Pàtria – Fe – Amor – Catalunya i Avant»

Aquesta font és un símbol, estimada pels veïns de Vilamajor i per tots aquells que s’han deixat portar per aquests camins d’aigua. Hi ha qui encara recorda les fontades d’abans, especialment per Santa Susanna, quan famílies senceres venien aquí a dinar, fer rom cremat, i refrescar el vi i la fruita a l’aigua de la font. No és només una font: és una baula viva d’una tradició que encara respira entre les pedres i les herbes humides.

Després d’aquesta pausa d’aire fresc i records, tornem enrere fins a la pista i prenem la direcció cap al Samon, cap a l’esquerra. Abans d’arribar a la masia, girem per una pista que puja fent ziga-zagues. La pujada es fa notar. Bufem. Però també és bon senyal: pujar vol dir acostar-nos a un altre paisatge, a una altra mirada.

Arribem a una altra cruïlla i tornem a girar a l’esquerra, seguint la pista principal fins a la pedrera del Samon, avui en silenci. Ja no hi sentim els cops secs contra la pedra, sinó el soroll d’un salt d’aigua que s’amaga al fons d’un revolt, discret, tímid, però viu. És el mateix torrent de la font Fresca, ara més salvatge, més pur. Un bon lloc per aturar-se i deixar-se endur pel so.

A dalt del salt, hi veureu un petit forat a la roca. No us hi apropeu gaire: les pedres estan cobertes de molsa i rellisquen. Aquell forat és l’entrada d’una antiga mina de plom, avui reduïda a una obertura fosca de poc més de dos metres de fondària. Allà hi fan niu, des de fa anys, una parella de ratpenats. També ells han trobat refugi en aquest bosc.

Seguim la pista enfilant-nos pel turó de la Cova, resseguint les ziga-zagues. Si en algun punt hi ha dubte, escolliu sempre amunt i a la dreta. Just abans de la darrera girada, la pista torna a travessar el torrent. I aquí, amagada com un secret, us espera la font d’en Maurici.

No es veu des del camí, però si ens endinsem uns metres torrent amunt, la trobarem. La font és petita i senzilla: una paret de pissarra amb un broc metàl·lic del qual brolla aigua fresca. Tot al voltant, falgueres i molsa, creant un ambient màgic i íntim. Sobre el broc, una pedra amb la inscripció:
«Font d’en Maurici»

Quan vaig veure el nom, no vaig poder evitar voler saber-ne més. I vaig preguntar-ho a en Josep Illa d’El Cortès, que m’explicà una història commovedora: a principis dels anys noranta, un treballador de la pedrera va morir a causa de les picades de vespes, i els seus companys li van voler retre homenatge aixecant-li aquesta font. No hi ha monuments més bonics que aquells que brollen aigua en silenci.

Seguim pujant fins al cim del turó de la Cova, on ens espera… mirador natural. Les vistes són senzillament magnífiques: el turó de Sant Elies, la plana del Vallès, Vilamajor, el Montseny, la serralada Litoral… Tota una geografia de records i d’horitzons.

Després de reposar, comencem la baixada pel turó dels Pins, també conegut com el turó de Més Amunt. El descens ens duu fins al Collet Sobirà, on trobem una creu amb una placa:
«Josep Gallifa Vila – 19-10-83 – Els companys caçadors a l’amic que cercava la pau».

Un homenatge senzill, d’aquells que fan companyia als caminants.

La baixada continua. A una cruïlla, girem a l’esquerra i deixem enrere el Corral del Collet. El camí baixa, serpenteja, i tornem a girar a l’esquerra en una nova cruïlla. Tot planeja. Tot es relaxa.

Passem una petita castanyeda, i al fons, entre les branques, comença a treure el cap la silueta de Santa Susanna. La pista ens duu a una nova cruïlla: si anéssim recte, arribaríem al Polell, però girem a la dreta, i gairebé de seguida, a l’esquerra. El camí es fa més recollit, protegit pels arbres. Ignorem el trencall de can Cabreta, i al cap de res… el campanar ens dona la benvinguda.

Hem arribat. I és moment de seure al prat, d’estirar-se potser, i deixar que els ulls es tanquin una estona. Si ho feu, sentireu el silenci, l’alè del vent, l’eco llunyà d’un ocell, però si us hi fixeu una mica més, potser sentireu una altra cosa: un clam.

Un clam d’auxili de Santa Susanna, la petita església que encara resisteix, demanant —amb la veu de les pedres— que algú hi faci alguna cosa abans no sigui massa tard.

Fins aviat, i bona ruta.

@higiniherrero

Recomanacions:

Dificultat: Mitjana.

Recorregut: Circular, de 8 km.

Desnivell: Esglesiola de Santa Susanna, 755 m. Font Fresca del Samon, 760 m. La Pedrera, 860 m. Font d’en Maurici, 960 m. Turó de la Cova, 1101 m.

Durada: 2 h 15 min (a més a més de les parades).

Cal portar calçat còmode i que no rellisqui, aigua i protecció solar. Aquesta ruta no està senyalitzada, així que recomanem portar un mapa de la zona. Els excursionistes, sobretot a muntanya, hem de ser responsables a l’hora de fer una ruta. Hem de tenir en compte les pròpies possibilitats, dur l’equip adequat i preveure unes condicions meteorològiques sovint canviants.

Més informació:

www.higiniherrero.cat