Durant dècades els geranis vermells, roses i blancs havien estat el símbol dels balcons mediterranis. Requereixen molta llum i un bon drenatge, però no necessiten gaire aigua ni gaire poda. Eren l’exemple de les plantes resistents fins als anys noranta, quan va arribar una papallona de Sud-àfrica, amagada entre els geranis importats de jardineries internacionals. En poc temps, les seves erugues van anar matant els geranis i van anar desapareixent dels balcons. La gent els va acabar substituint per altres plantes amb flor. Això no vol dir que ja no podem tenir geranis, però entre març i octubre, i cada quinze dies, estarem obligats a aplicar un insecticida preventiu. Els insecticides químics funcionen molt bé contra la papallona del gerani, tant en prevenció com en tractament, tot i que hem de fer-ne un ús responsable. Així, no hem de permetre que hi accedeixin mascotes, almenys durant un parell de dies després de l’aplicació. Hi ha productes naturals com l’oli de Neem són molt més segurs, però no són tan efectius.
Una de les plantes que van substituir als geranis són les petúnies. Tenen flors de colors vius com vermell, rosa, blau i violeta, i existeixen varietats de flor senzilla i de flor doble. A diferència dels geranis, necessita regs abundants durant la floració, que dura tot l’estiu, però sempre evitant mullar les flors perquè es poden podrir fàcilment. També necessita molta llum, adob regular i control de fongs, sobretot en èpoques molt humides. Quan fa moltíssima calor, agraeix una mica d’ombra al migdia per no cremar-se. Tot i el seu aspecte cridaner, són plantes força delicades: si no es cuiden bé, s’assequen ràpidament o agafen malalties com l’oïdi o el míldiu. Les petúnies pertanyen a la mateixa família de la planta del tabac. De fet, el seu nom prové de la paraula “petu” que vol dir tabac en tupi-guaraní. A l’època victoriana, regalar-ne una expressava sentiments de ressentiment o el desig de mantenir una conversa pendent.
Les begònies són més resistents que les petúnies i són una opció molt popular tant per interiors com per exteriors. Necessiten poc reg i adob, i poden créixer bé tant a terra com en testos, penjolls o jardineres. Això sí, poques varietats toleren bé el sol directe i, per això, sovint s’utilitzen en zones d’ombra parcial o en patis protegits. Les seves flors, que poden ser blanques, grogues, rosades, taronja brillant, cirera o vermell intens, aporten molta vida als espais. També existeixen varietats amb flors gegants que poden arribar a tenir fins a quinze centímetres de diàmetre. A més, algunes begònies són valorades no només per la flor, sinó també per les seves fulles, que poden tenir formes i colors molt atractius. Deuen el seu nom a Michel Bégon, un governador d’Haití del segle XVII que era un gran apassionat de les plantes. En el llenguatge de les flors, regalar una begònia es relacionava amb un advertiment sobre la falsedat o la hipocresia d’algú.
La buguenvíl·lea és una enfiladissa amb bràctees de colors vius com violeta, fúcsia, taronja i groc. Aparentment, fan gran quantitat de flors, però en realitat són fulles modificades (bràctees) amb colors vistosos. Les autèntiques flors són blanques i poc destacades. Necessita sol directe i és ideal per cobrir façanes i pèrgoles. Poden arribar a fer 12 metres de longitud. Tot i ser molt resistent a plagues i malalties, la buguenvíl·lea és força sensible als trasplantaments, als canvis bruscos de temperatura i a les gelades. També cal controlar molt el reg (no massa però tampoc deixar assecar del tot). Deu el seu nom aLouis Antoine de Bougainville, un explorador francès que va dur la planta a Europa el 1768 des del Brasil. Durant l’època colonial, es plantaven sovint per marcar el territori d’una casa o una finca, i a alguns països llatinoamericans encara es diu “passar sota una buguenvíl·lea porta sort en un viatge“.
D’entre aquesta selecció de plantes, la de més fàcil manteniment és la gazània. Té flors en forma de margarida, amb colors molt brillants com el taronja, el groc, el vermell o el crema, i fins i tot combinacions bicolors que resulten molt vistoses. És una planta especialment adaptada a zones assolellades i amb sòls pobres o pedregosos, ja que és molt resistent a la sequera i a les temperatures altes. Obre les seves flors només quan fa sol i les tanca els dies ennuvolats o plujosos, un comportament que li ha valgut el sobrenom de “flor del migdia”. Té un creixement ràpid i pot cobrir superfícies amb facilitat, essent ideal per a jardins de baix manteniment o rocalles. A les cultures tradicionals del nord d’Àfrica, es considerava que una gazània que es mantenia tancada massa dies era un mal auguri, presagiant males collites o malalties. La seva resistència i la seva bellesa la fan una opció molt apreciada en jardineria mediterrània.