Per arribar-hi s’ha de girar a la segona estrella a la dreta, i continuar tot recte, volant fins a la matinada. Allà hi viuen Peter Pan, els Nens Perduts, Campaneta, els Pirates, els Indis, les Sirenes, les Fades i moltes altres criatures màgiques. És un lloc a on els nens no creixen i viuen sense cap regla ni responsabilitat.
És l’illa fictícia descrita a la novel·la escrita el 1904 per J.M.Barrie,
Ara que estem en època de vacances, imagina’t poder anar a la teva agència de viatges i demanar un bitllet per estiuejar al país de mai més (“Neverland”), o a un dels molts altres mons màgics creats per la imaginació humana.
En una de les més influents i més antigues obres literàries occidentals, es descriu un d’aquests mons: l’Olimp, la llar dels Déus. A la Ilíada i a l’Odissea, dues obres atribuïdes a Homer, se’l descriu com una antiga acròpolis, un complex fortificat de turons i palaus. Segons elles, els edificis eren de pedra amb fonaments de bronze i estaven envoltats de patis claustrals amb paviments daurats. L’estructura principal era el palau de Zeus, amb un vestíbul central, dormitoris privats i trasters, amb una sala de terra daurada que servia tant com a lloc de reunió del consell com a sala de festes, i els proporcionava una visió del món de sota que els permetia observar la humanitat des de les altures. Al davant hi havia un gran pati claustral on es reunia tota l’assemblea dels déus, incloses totes les divinitats de la terra, els rius i el mar, així com les nimfes. Tot el conjunt es trobava sobre els núvols i els camins de les estrelles, prop del vèrtex de la cúpula de bronze massís del cel. Probablement són escrites al segle VIII aC, tot i que narren esdeveniments que haurien tingut lloc molt abans, al segle XII aC, durant la Guerra de Troia. D’això fa més de 3200 anys.
Hi ha moltes referències posteriors, totes les quals li atorguen un aire diví. Per exemple, al tractat filosòfic “De natura deorum” de Ciceró, escrit l’any 45 aC diu: “Els homes creuen que els déus habiten a l’Olimp, en palaus resplendents i eterns, fets de materials que no es poden trobar en el món mortal.” Nosaltres som afortunats i podem veure representacions visuals. Per exemple, a la pel·lícula Lluita de Titans, amb Liam Nelson com a Zeus, es pot veure una representació espectacular, amb palaus resplendents i sales divines.
La creença d’ubicar als Déus en una muntanya no és exclusiu dels antics grecs. En el budisme i l’hinduisme tenen el Mont Meru com a lloc sagrat a on viuen diverses divinitats. Hi resideixen els déus de l’hinduisme, incloent-hi Brahma, Vishnu i Shiva i devas i altres divinitats del budisme. Els seus escrits descriuen palaus fets amb materials preciosos com l’or, la plata i pedres precioses, amb cúpules resplendents, paviments de gemmes i escultures divines. Els vikings, en la seva mitologia nòrdica, tenien el Valhalla, el gran saló dels guerrers caiguts en batalla, presidit per Odín. Està fet d’escuts brillants, sostingut per llances i amb un sostre fet d’escuts daurats. Aquí, els guerrers passen els dies lluitant i les nits festegen. En el cristianisme no hi ha un lloc exactament igual, però té conceptes de llocs de perfecció divina i felicitat eterna com el Jardí de l’Edèn, la Nova Jerusalem o el Cel.
Si tinguéssim aquesta agència de viatges, també li podríem demanar un lloc menys diví, tot i que no menys fascinant. Imagina’t anant a Avalon, l’illa llegendària de la mitologia artúrica, coneguda com el lloc on es va forjar l’espasa Excalibur i on el rei Artús va ser portat per ser curat de les seves ferides després de la batalla de Camlann. És un paradís terrenal de gran bellesa, amb arbres fruiters sempre en flor, camps verds i una atmosfera de pau i màgia. Té construccions com l’abadia, el castell i les sales de curació. Aquesta mitologia parla també de Camelot, la mítica capital del regne del rei Artús, on es trobava la famosa Taula Rodona. La fortalesa principal era un imponent castell fet de pedra, amb torres altes, muralles gruixudes i grans sales, incloent-hi una capella, rodejada d’amplis jardins, camps d’entrenament i estables a on els cavallers es preparen per a les seves missions i tornejos.
També podríem contractar un viatge a Shangri-La, un altre lloc mític, descrit per primera vegada en la novel·la “L’Horitzó Perdut” de James Hilton. És una vall paradisíaca amagada a l’Himàlaia, on els habitants viuen en harmonia i amb gran longevitat. Una vall exuberant amb un monestir budista, envoltat de muntanyes nevades. Els habitants gaudeixen d’una vida gairebé eterna i d’una pau profunda.
I si també ens poguessin fer viatjar en el temps, podríem anar a l’Atlàntida, abans del seu enfonsament. Segons Plató, tenia una civilització avançada amb una arquitectura grandiosa, ubicada més enllà de les columnes d’Hèracles (l’estret de Gibraltar). La seva capital tenia un disseny circular amb una sèrie de canals concèntrics i ponts que connectaven les diverses parts de la ciutat. Al centre hi havia una petita muntanya amb l’acròpolis, amb el palau reial i un temple dedicat a Posidó i Clito, la seva esposa mortal. El temple era una estructura impressionant, coberta d’or i plata, amb sostres d’ivori, i estava decorat amb estàtues d’or de Posidó en un carro tirat per cavalls, envoltat per altres figures divines. La ciutat estava envoltada per tres murs concèntrics, cadascun cobert amb un metall diferent: llautó, estany i oricalc (un metall llegendari). Amb la màquina del temps podríem anar a llocs que ja no existeixen com el temple de Salomó, el colós de Rodes, el far d’Alexandria o els jardins penjants de Babilònia.
Si no us poden oferir cap d’aquests viatges, sempre podeu demanar anar a construccions que també han sorgit de la imaginació i que s’han acabat fent realitat. Pot ser la torre Eiffel, el Colosseu, les piràmides d’Egipte, el Taj Mahal, el Golden Gate Bridge o el palau de Versalles. O alguna de les nostres, com la Sagrada Família. No sempre cal anar fins al país de mai més.