A la pel·lícula Master and Commander, el capità Aubrey (Russell Crowe), el metge Maturin (Paul Bettany) i diversos oficials estan sopant al quart de popa, amb l’assistència d’alguns mariners.

És un sopar distès a on el capità posa un parany lingüístic al metge, qui cau de quatre potes, fent que tothom se’n rigui. Com a espectadors ens adonem que el militar és pràctic i irònic i el científic és racional i filosòfic.

El parany del capità s’entén bé en la versió original i menys en les versions traduïdes, perquè juga amb el so similar de dues paraules: Quan li pregunta, Maturin escull el més gran dels dos cucs (“two weevils”) que passegen per un plat, replicant Aubrey que sempre s’ha d’escollir el més petit (“the lesser of two evils”, és a dir, el menor entre dos mals).

L’escena mostra com la Marina del segle XVIII utilitzava el sopar per establir la jerarquia naval i per reforçar els vincles entre comandaments.

Avui, tenim una estructura bàsica d’esmorzar, dinar, berenar i sopar, on aquest darrer també té una funció social. Però no sempre ha estat així. Si tiréssim enrere fins a l’època dels ibers, ens trobaríem que tenien un primer àpat matinal i un àpat principal al vespre. Era una alimentació basada en la supervivència i en les activitats agrícola, ramadera i comercial del moment.

Es menjaven molts productes agrícoles com ara cereals, llegums, verdures i fruites, i alguns productes ramaders com ara carn, formatge i llet, i es feia un ús extensiu d’herbes i espècies com coriandre, el comí i el fonoll per donar sabor. Amb l’arribada dels Fenicis, als voltants del 1050 aC, es va introduir l’olivera i la producció d’oli d’oliva, i el cultiu de vinyes i la producció de vi. I amb els grecs, es va introduir l’ametller.

Més tard, a partir del 218 aC, van arribar els romans. Els seus àpats tenien una estructura més similar a la d’avui, amb un esmorzar (ientaculum), un dinar lleuger (prandium) i un sopar (cena). El sopar era l’àpat principal del dia i, com passava amb el sopar del vaixell anglès de la pel·lícula, sovint estava carregat de simbolisme i amb una clara estructura social: els patricis menjaven en salons privats reclinats sobre triclinis, mentre que la plebs feia un àpat més senzill i funcional. Aquest model, on el sopar podia ser un moment de poder i ostentació o una necessitat pràctica, es va anar mantenint amb el temps. A banda de l’estructura gastronòmica, els romans van portar l’escabetx de peix fregit, les farinetes, el cuscús, la sèpia amb pèsols i les barreges de carn i fruita, i l’all.

Amb la dominació àrab, l’estructura dels àpats es va adaptar a un estil de vida influït pel clima i la cultura islàmica. Apareix un berenar opcional de tarda, amb fruita seca, dolços i infusions, especialment després de la pregària de la tarda. Van portar-nos el sucre, l’arròs i els fideus, la carxofa, l’espàrrec i l’albergínia i, segurament, el cigró. També noves espècies, com el safrà, la canyella i el coriandre, tècniques com la destil·lació d’alcohols (per a usos mèdics), la pasta fullada i l’escabetx de carn. Van ensenyar-nos les barreges de dolç i salat, com els espinacs amb panses i pinyons, i diverses salses, com la salvitxada i l’allipebre.

Quan van marxar, amb la Reconquesta, molts cristians de l’època, com a reacció de rebuig, van incrementar el consum de porc i de productes alcohòlics. Durant l’edat mitjana i el període feudal, la jerarquia en el menjar es va reforçar: els senyors menjaven a les seves grans sales amb convidats destacats, mentre que els servents i camperols ho feien en espais separats.

La societat agrícola va afavorir un dinar contundent per recuperar forces al migdia. La majoria de la població feia només dos àpats principals, ja que l’accés als aliments era més limitat per a les classes populars. Amb tot, els pagesos necessitaven una pausa a mitja tarda, durant la qual menjaven pa amb vi o fruita abans de continuar amb la feina. El mateix va passar a les ciutats amb els artesans i comerciants per aguantar la resta de la jornada.

Quan es va arribar a Amèrica, al segle XV, Catalunya continuava comerciant amb la Mediterrània i amb la ruta de la seda. Els productes americans eren estranys i cars i molts dels que avui són essencials de la cuina catalana actual, com el tomàquet, la patata, el pebrot, les mongetes i la xocolata, no van entrar-hi fins ben entrat el segle XVII.

Amb l’arribada de la industrialització, els àpats es van estructurar encara més per adaptar-se als nous horaris laborals, consolidant l’esmorzar, el dinar i el sopar com els pilars de l’alimentació moderna. Les jornades de treball a les fàbriques, molt més rígides que les de l’agricultura tradicional, van fer que l’esmorzar es convertís en un àpat més formalitzat, ja que els treballadors necessitaven energia abans d’iniciar la jornada. Al mateix temps, el dinar es va consolidar com l’àpat principal, però va escurçar la seva durada en els dies laborables, mentre que el sopar es va mantenir com un moment de reunió familiar després de la feina.

Al segle XIX, la burgesia va optar per preparacions opulentes sovint inspirades en la cuina francesa, però aquestes mai van arrelar. Les classes populars van sovintejar les fondes de sisos a on es continuava fent cuina catalana accessible per a tothom. En aquestes fondes es van popularitzar plats com la botifarra amb mongetes, el bacallà a la llauna, els macarrons amb sofregit, amb botifarra o gratinats al forn i es van instaurar el plat d’arròs o la paella del dijous.

Al segle XX, després de la dictadura, hi va haver un ressorgiment de la cuina catalana, amb un interès renovat per recuperar i reivindicar els plats tradicionals. Un punt d’inflexió va ser la publicació de L’art de menjar a Catalunya de Manuel Vázquez Montalbán, que va contribuir a valorar la gastronomia catalana dins i fora del país.

Encara avui, el nostre dia a dia està marcat perl’esmorzar, el dinar, el berenar i el sopar, una estructura queno ha sorgit de la casualitat, sinó d’un llarg procés d’adaptació als canvis socials, econòmics i culturals.