Vet aquí una vegada un vell fuster casat amb una noia de divuit anys a qui no deixava sortir de casa per gelosia. A la casa també hi vivia un estudiant aficionat a l’astrologia. Un bon dia, l’estudiant va convèncer el fuster que els astres li havien dit que hi hauria un diluvi i que, per salvar-se, havia de penjar tres botes del sostre on es podrien refugiar. Les va penjar, es va ficar en una d’elles i es va quedar adormit. L’estudiant i la noia van passar la nit plegats.
A mitjanit, un ajudant de l’església es va apropar per declarar el seu amor a la noia. En contestar ella que no l’estimava, ell li va dir que se n’aniria només si li deixava fer un petó. Ella va treure el cul per la finestra, en lloc de la cara, i ell li va besar. En adonar-se de l’engany, enfadat, va anar a buscar un ferro roent i va tornar reclamant un segon petó. Aleshores va ser el cul de l’estudiant el que va sortir per la finestra. Els crits que va fer pel dolor van fer creure al fuster que l’aigua estava pujant i va deslligar la seva bota del sostre, però en lloc de surar per l’aigua, va caure a terra trencant-se el braç. El poble, avisat pel soroll, va aparèixer i es va burlar del fuster que continuava dient que s’apropava un diluvi.
És un petit resum del conte del moliner, un dels Contes de Canterbury, un conjunt d’històries escrites al segle XIV. Com en aquest, en molts escrits medievals les nits són moments naturals d’activitat, amb els personatges anant a dormir, despertant-se i tornant-se a adormir després. La mitjanit no és un espai d’angoixa, sinó un moment narratiu normal, gairebé previsible.
L’historiador Roger Ekirch del Virgina Tech va documentar centenars de referències de patrons de son segmentats en dos temps, des de fonts clàssiques fins a l’edat moderna europea, tant en obres literàries, com llibres de medicina i registres judicials. En el seu llibre, “At Day’s close: Night in Times Past”, explora com els humans vivien, treballaven, dormien, celebraven i pensaven la nit abans que la llum artificial transformés radicalment el cicle diürn. Era habitual anar a dormir poc després de la posta de sol i llevar-se al cap d’unes poques hores. Aquell interval no era percebut com una anomalia, sinó com una part integrada del ritme nocturn. S’aprofitava per fer tasques domèstiques com atendre animals o afegir llenya al foc, conversar amb familiars i veïns, realitzar pràctiques rituals o espirituals, i mantenir relacions íntimes. Després tornaven a dormir fins a la sortida del sol.
Es pot entendre perfectament que la gent no dormís des de la posta del sol fins a la matinada, sobretot en certes estacions en què la nit podia durar catorze hores. El que ens costa més imaginar avui és que aquell despertar no es visqués com un problema mèdic. No hi havia rellotges digitals que recordessin l’hora ni la pressió d’haver de rendir l’endemà en una jornada cronometrada. La nit tenia marge.
Aquesta evidència històrica encaixa amb un experiment que va fer el psiquiatre Thomas Wehr als anys noranta. Va exposar voluntaris a períodes de catorze hores de foscor diària durant un mes. A la quarta setmana, el seu son es va dividir espontàniament en dues fases de tres o quatre hores separades per una o dues hores de vigília tranquil·la. No era insomni; era un altre ritme.
Al llarg dels segles posteriors, primer amb espelmes més econòmiques, després amb el gas i finalment amb l’electricitat, hi va haver una transició que va culminar amb la transformació del primer i segon son en un sol bloc continu. La nit es va escurçar artificialment i es va uniformitzar.
Hi ha hagut altres coses que han canviat en l’entorn nocturn. Durant mil·lennis, les nits eren fosques i silencioses. Quan hi havia algun soroll, ens despertàvem perquè l’interpretàvem com un senyal d’alerta. Avui podem patir soroll constant, encara que sigui de baixa intensitat, pel trànsit, la ventilació o un veí poc considerat. Com que estem dissenyats per posar-nos en guàrdia davant estímuls sobtats, aquest fons permanent pot convertir-se en una forma d’estrès.
Quan ens llevem a mitjanit, tenim una nevera i un rebost massa temptadors. Si a això hi sumem una vida més sedentària que la que es vivia al camp a l’edat mitjana, un entorn climatitzat i estable per al nostre cos —encara que amb un nivell d’estrès mental més gran— és comprensible que la societat moderna presenti més problemes de sobrepès i desregulació metabòlica.
I si el nostre insomni modern no fos més que un patró antic fora de context?