Ben segur heu sentit a parlar dels nous medicaments que et permeten perdre pes (segons sembla) sense esforç. La premsa del cor dels Estats Units assegura que són molts els famosos els hi deuen a aquests productes la seva pèrdua de pes: Whoopi Goldberg, Elon Musk, Oprah Winfrey, Charles Barkley…
Però potser molts de la llista han seguit la forma tradicional per aprimar-se, és a dir, amb canvis a la dieta, exercici intens i una bona supervisió mèdica. Sense medicaments. De fet, coneixem, de molt abans que existissin aquests medicaments, actors que havien perdut o guanyat molt de pes per poder interpretar un determinat paper. Cristian Bale, per exemple, ho va fer diverses vegades. Va quedar-se en els ossos per rodar la pel·lícula “El maquinista” i va engreixar-se fins a ser com Dick Cheney per “Vice”.
Com funciona el cos a l’hora de guanyar o perdre pes?
El cos és un sistema complex i alhora molt organitzat. Les diferents parts interaccionen contínuament entre elles i es posen d’acord per al que seria el “bé comú”. Sabem, per exemple, que quan hi ha un perill, el sistema nerviós central i l’endocrí entren en acció per preparar el cos per la lluita o la fugida. Alguns òrgans s’activen: s’augmenta el ritme cardíac i la pressió arterial, i arriba més flux sanguini als músculs. I li dieuen a altres que es desactiven: deixen de funcionar la digestió, el sistema inmune i els processos de reparació.
En el cas del pes corporal hauria de passar el mateix. Si ja tenim prou energia hauríem de deixar de menjar. Però sabem, sovint per experiència personal, que no va així. I és que el pes corporal és regulat per una interacció complexa de factors genètics, ambientals, hormonals i conductuals. No és simplement una resposta de “activació” i “supressió” com en altres funcions fisiològiques, sinó que està influït per múltiples variables.
El menjar pot ser utilitzat com a manera de gestionar emocions negatives o com a recompensa emocional. Sovint busquem menjar reconfortant en moments d’estrès, ansietat o tristesa. Té la seva explicació fisiològica: alliberem endorfines amb efecte calamant.
El podem percebre com una recompensa o una gratificació per haver assolit un objectiu o haver completat una tasca. Aquesta associació pot conduir a hàbits alimentaris que no estan estrictament guiats per la necessitat calòrica, ni a una necessitat fisiològica. Seria el cas típic de prendre’s una cervesa o un refresc després d’haver fet una neteja a fons de la casa.
També és una part important de les interaccions socials i culturals. Les celebracions, reunions familiars, esdeveniments socials i tradicions culinàries poden influir en quan, què i quant mengem. Sovint, mengem més del que necessitem. Ho sabem quan l’àvia ens diu “vinga, una mica més” o quan ens quedem fent-la petar, amb uns dolços al mig de la taula.
Els hàbits quotidians i les rutines també tenen un gran impacte. Coses com ara l’hora del dia, els llocs on mengem habitualment (com ara la taula de la cuina o davant de la televisió), i les activitats que ho acompanyen poden influir en el que mengem i la quantitat que mengem. Un bol amb crispetes per veure una sèrie seria un d’aquests hàbits quotidians.
El nostre entorn físic, com ara la disponibilitat i l’accés als aliments, la publicitat i la presentació dels aliments, també influeixen en els nostres patrons alimentaris. L’aparença dels aliments, el seu olor i la seva presentació poden estimular el desig de menjar, independentment de la necessitat fisiològica real. És difícil escapar-se en passar pel davant d’un forn del qual surten aromes de pastes acabades de fer o d’una pastisseria que exposa els seus productes a l’aparador.
Però amb totes aquestes dificultats, sembla que els nous medicaments aconsegueixen fer-nos perdre pes. Com funcionen?
En resum, el que fan és enganyar al cos fent-li creure que acaba de menjar
Quan mengem, de forma natural, el cos genera una hormona anomenada GLP-1. Aquesta hormona és el senyal que avisa que hem menjat. Exagerant una mica, és com si passessim per davant de la pastisseria després del dinar de Nadal.
De fet aquesta hormona fa més coses. Generada a l’intestí, viatja a altres parts del cos, entre elles al pàncrees. Allà l’estimula a produir insulina, amb l’objectiu de reduir els nivells de glucosa en sang (que hauran crescut després de menjar). Els investigadors van treballar creant molècules similars a aquesta hormona per tractar la diabetis de tipus 2. Aquesta malaltia es caracteritza per la incapacitat del cos de produir o de utilitzar de manera adequada la pròpia insulina i els nous productes eren capaços d’estimular-ne la producció. I els diferents laboratoris van acabar creant, com a mínim, quatre productes, tots similars a la GLP-1: Liraglutida, semaglutida, tirzepatida i dulaglutida
En fer les proves, van veure que també feien perdre pes. Resulta que la hormona també dóna instruccions, per un costat, a l’estómac per retardar el pas dels aliments cap al budell prim i, per l’altre, al cervell per crear-li una sensació de sacietat. Fins i tot es creu que poden reduir el senyal de la gana i limitar la producció i augmentar la descomposició dels greixos.
Després de passar els controls, als Estats Units van començar a comercialitzar-les amb diferents noms: Saxenda, Wegovy, Mounjaro i Trulicity. Els tres primers estan autoritzats a la Unió Europea com a medicaments per perdre pes.
Ara bé, no són ni molt menys solucions perfectes. Funciona molt bé els primers dos o tres mesos, i l’efecte terapèutic va disminuint fins caure gairebé la totalitat als cinc o sis mesos. Per altra banda, com qualsevol medicament, té efectes secundaris, majors en algunes persones. I no està provat per periodes molt llargs en tractar-se de nous productes. És, per tant, imprescindible que ho supervisi un professional sanitari.
Sigui a través de dieta o de medicació, la limitació d’aliments ha d’anar acompanyada d’exercici. En cas contrari, el cos, quan necessita energia, destrueix teixit muscular. Fent exercici, el cos fa servir el greix i no els musculs. El descans també és imprescindible per regenerar els teixits. Així, amb dieta o amb medicaments, acabem a on sempre: ingesta de menys calories de les necessàries i descans.