A la pel·lícula hi ha una escena vibrant on el protagonista s’escapa de l’aquari on un dentista el té atrapat. Es podria veure com una metàfora de la lluita per la llibertat.
Afortunadament pels peixos que viuen en aquaris, la realitat és que no tenen la noció de l’espai ni de la llibertat abstracta que tenim els humans. Hi ha estudis seriosos que demostren que el seu benestar depèn que puguin expressar el seu comportament natural. Si l’aquari és prou gran, està ben equipat i poden relacionar-se amb altres de la seva espècie com a la natura, no mostren cap anhel d’escapar com fa en Nemo.
La mida mínima dependrà de la quantitat de peixos i de com siguin de grans. Penseu que un aquari pot arribar a tenir un pes considerable. En un de 60 centímetres de longitud, 30 d’amplada i 40 d’alçada, hi caben 70 litres. És a dir, 70 kg només d’aigua. Tingueu-ho en compte quan decidiu en quin moble el posareu.
Si pensem en un aquari d’aigua dolça, en un de 70 litres podríem tenir peixos petits com els guppys, uns dels més populars del món, especialment entre principiants. Els mascles adults poden fer entre 2,5 i 3,5 cm, El que no hem de fer és deixar-ne un de sol. Són peixos sociables. Quan un peix se sent massa sol mostra símptomes com inactivitat o nedar ansiosament en cercles, o buscar obsessivament el seu reflex al vidre. Tampoc es recomana tenir-ne dos, sobretot si són dos mascles. És freqüent que un sigui dominant i l’altre assetjat, provocant estrès i fins i tot danys físics al més dèbil. El millor és tenir un mínim de tres individus, de forma que un de sol no pot marcar territori o demostrar dominància. És una forma de distribuir les interaccions i reduir els conflictes. Si no es vol gestionar la reproducció, es pot optar per tenir només mascles o només femelles. Els mascles són més petits, més actius i més vistosos, i les femelles són més grans i més tranquil·les.
Si volem varietat, podem afegir alguna altra espècie, com per exemple platys, també en un número a partir de tres. Com els guppys, aquests són pacífics i no es molesten ni competeixen agressivament amb altres espècies.
Com que aquestes dues espècies es mouran a la part central i superior de l’aquari, podríem afegir corydores que es quedarien a la part baixa de l’aquari. Són més grupals i necessiten ser més individus. N’hauríem de tenir entre cinc i sis perquè se sentin segures. Si en tinguéssim poques, veuríem com s’amaguen tot el temps.
A més a més de l’espai i la companyia, necessiten un entorn que proporcioni seguretat i fomenti l’exploració i el descans. L’ideal és tenir plantes naturals perquè ajuden a mantenir l’aigua neta, oxigenant-la durant el dia, absorbint nitrits i nitrats provinents dels peixos i dels bacteris del substrat, i competint contra algues. Es poden afegir un o dos caragols nerites per fer que es mengin les algues i netegin els vidres, encara que mantenint la tapa de l’aquari posada perquè no s’escapin. No són socials i poden viure tan sols com en parelles.
A la part de més al darrere es poden posar plantes que donin efecte de bosc i de verticalitat com Vallisneria spiralis o Ceratophyllum demersum. Al centre es poden posar altres amb fulles més grans com Cryptocoryne wendtii o Microsorum pteropus. Com a decoració es poden col·locar Anubias nana o Java fern, lligades a un tronc natural, i plantes flotants per reduir la llum directa com Ceratophyllum o Salvinia natans.
Són necessaris un llum LED amb temporitzador per donar de vuit a deu hores al dia d’il·luminació, un filtre per ajudar al moviment i l’oxigenació i un escalfador per mantenir la temperatura per sobre dels vint graus. Al fons es pot afegir sorra fina natural per millorar l’aspecte i reflectir la llum.
S’ha de tenir en compte que un aquari requereix un manteniment constant. Diàriament, s’ha de donar una petita ració de menjar (o carregar una menjadora automàtica amb menjar sec, imprescindible per a quan sortim de casa). Cada setmana cal canviar entre 20 i 25% de l’aigua, netejar un terç del substrat amb un aspirador i netejar el vidre interior. Cada un o dos mesos cal netejar el filtre, substituir les càpsules d’adobament i arreglar les plantes que hagin crescut massa. I puntualment anar fent un control del pH i concentració de NO2 i NO3.
Molts peixos d’aigua dolça, especialment els més petits i habituals en aquari, viuen en llibertat dins d’ecosistemes reduïts però autosuficients: una zona amb vegetació, un corrent suau, ombra, aliment i espais de refugi. No necessiten recórrer grans distàncies al llarg de la seva vida, i tampoc desenvolupen, com ens passaria a nosaltres, una sensació abstracta de captivitat.
Els humans, en canvi, tenim una consciència i una necessitat psicològica de llibertat, expansió i elecció. Si ens obliguessin a quedar-nos dins les famoses ciutats de 15 minuts, segurament lluitaríem per escapar-ne. Aquestes ciutats parteixen d’una teoria atractiva en alguns sentits, però difícilment aplicable: tot allò que hom necessita —treball, menjar, oci i salut— hauria de quedar a una distància recorreguda a peu o en bicicleta en un màxim de quinze minuts.
Els peixos, per contra, responen al seu entorn immediat: si tenen prou espai per nedar, refugiar-se i comportar-se segons la seva naturalesa, no experimenten frustració per no “sortir” d’allà. En aquest sentit, els peixos serien els habitants ideals d’una ciutat dels 15 minuts, a excepció d’en Nemo.